Fa dècades, la família de mon pare, d'origen aragonés, vas traslladar-se a València, concretament al barri del Carme.
La meua besàvia es va mudar ací amb els seus dos fills i tres filles, entre elles la meua àvia. Quan aquests van créixer, tots i totes van casar-se amb valencianoparlants, a excepció de la meua àvia. És lògic pensar que vivint a València a un barri de classe treballadora i amb parelles que feien ús del valencià, els germans de la meua àvia aprendrien la llengua i, en conseqüència, aquesta seria l'emprada a l'àmbit familiar. Tanmateix, la situació fou contrària. Els meus besoncles valencianoparlants només feien ús de la llengua en àmbits en els quals no existia cap conflicte lingüístic, és a dir, entre ells mateixos. D'aquest mode, els meus actuals oncles i ties són tots castellanoparlants i, paradoxalment, l'únic que ha adoptat el valencià com a llengua pròpia és mon pare.
En definitiva, a l'àmbit de la meua família, el valencià va sofrir un clar procés de substitució lingüística en el qual fou desplaçat quasi totalment pel castellà, a causa de la seua forta minorització en aquella època.
[2 / 2]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada