Substitució lingüística

Hui dia, són moltes les llengües que han patit un procés de substitució lingüística sent desplaçades o inclús desapareixent. Brauli Montoya ja destaca a una de les seues obres "la precarietat de la llengua romanç del cantó dels Grisons a Suïssa". Aquests processos poder ocórrer d'una manera tan lenta que ens fa restar-li importància el fenomen.

Un dels àmbits d'actuació per evitar o frenar la substitució lingüística seria el de l'educació. Si des de ben petits els xiquets i xiquetes foren educats a centres en els quals hi ha línia, en el nostre cas, en valencià, des d'un principi les generacions joves ja tindrien un cert coneixement de la llengua. En aquest moment dependria només d'elles la transmissió del valencià a les generacions vinents.

Parlant en termes generals un factor important per evitar la substitució lingüística seria el fenomen de la llengua autocentrada. Com va explicar Jordi Solé a Sociolingüística per a joves, quan una comunitat lingüística el centre de decisió política es troba l'exterior no existirà una connexió entre tots els elements de la societat, incloent ací la llengua. Quan aquest centre està situat a l'interior es facilita la connexió entre la llengua, l'economia, la societat, etcètera.

En definitiva, aturar un procés de substitució lingüística pot resultar complicat, però quan un és conscient de la situació de la llengua, canvi molt simples poden revertir-la.

Comentari Sirera

1- Aquest fragment es troba situat al principi de l'obra, quan Gabriel, un prestigiós comediant, arriba al Palau per parlar amb el marqués, qui l'ha citat allà mateix. A causa de la tardança d'aquest, Gabriel inicia una llarga conversació amb el seu criat. Aquesta conversa finalitza amb una discussió sobre la convencionalitat de les classes socials, i és en aquest moment en el qual el criat es canvia de roba i es vesteix de marqués desvelant la seua identitat i deixant confós a Gabriel.

2- Gabriel de Beaumont és un actor, més concretament, un comediant de prestigi, que, aparentment a principi de l'obra fa entendre que té una vida professional prou ocupada. És un jove orgullós apassionat pel món del teatre i de categoria social inferior al marqués. És enganyat en diverses ocasions per aquest: primer, quan es fa passar per criat, més tard, quan li fa creure que morirà a causa d'un enverinament que resultarà ser fals i, finalment, quan fa que es prenga l'antídot, que realment serà el verí que posarà fi lentament a la seua vida.

3- En aquest fragment es tracta principalment el tema de les classes socials. A l'obra podem observar primer el personatge del criat (el marqués disfressat) qui estaria situat a la base de la piràmide social. Després tenim Gabriel, un actor que estaria situat en una posició mitjana, entre el criat i el marqués. Aquest últim estaria situat en la posició més elevada. A causa de les respectives posicions dels personatges, durant l'obra es generarà un debat sobre les classes socials, com el que s'esmenta al fragment. Altres temàtiques presents a l'obra són el metateatre, és a dir, el teatre dins el teatre, i la tragèdia.

Comentari "Assumiràs la veu d'un poble"

Tema:

El tema del poema és l'atribució al poeta del paper de portaveu cultural del seu poble i encarregat de recuperar la dignitat col·lectiva de valencians i valencianes. Amb el desdoblament del jo poètic, aquest s'adreça a un tu que protagonitza tot el poema («assumiràs», «Tu seràs», «patiràs», «et seguirà», «diràs») i que identifiquem clarament amb l'autor. Caldrà assumir la responsabilitat de la defensa, de la lluita per a salvar els vençuts i fer servir les eines pròpies del poeta en funció dels interessos de la col·lectivitat, el poble, tal com indica en el títol.

Altres temes del poemari són la duresa de la vida de postguerra, especialment per als vençuts i per als més vulnerables i el record de la sensualitat d'una jove i del desig que li provoca.

Mètrica:

El poema està format per quaranta-tres versos octosíl·labs. Aquests versos se solien emprar en la poesia narrativa, i en l'edat mitjana eren la base per a les noves rimades i la codolada. En la resta del poemari l'autor sol optar per altres tipus de versos, molt generalment l'alexandrí, de dotze síl·labes. No hi ha rima entre si, però sí que segueixen pautes sil·làbiques repetides. Es denominen versos blancs.

Altres mètriques del poemari els versos alexandrins

Recursos:

La construcció del poema se sustenta en la repetició d'estructures paral·lelístiques. La presència del jo poètic, desdoblat en el tu a qui s'adreça, queda refermada pels pronoms i els possessius de segona persona . També trobem el polisíndeton, que dota d'un ritme frenètic al poema («i serà/ i seràs/ i patiràs, i esperaràs/ i aniràs»); unit a l'anàfora. Els encavalcaments ajuden el poeta a destacar aquells conceptes que desitja i remarcar aquelles idees que, d'alguna manera, vol que pervisquen en els lectors , com per exemple: «et pariren per a vetlar/ en la llarga nit del teu poble». Aquesta metàfora, que podem identificar amb la postguerra, accentua el dramatisme d'aquesta època. La sinestèsia del penúltim vers («del teu silenci estricte») reforça la idea del sentiment d'orgull i responsabilitat que accepta el poeta com a representant del seu poble.

Altres recursos presents al poemari són les metonímies, les comparacions i les hipèrboles.

Comentari gent

La idea principal que Fuster tracta de reflectir i repeteix constantment durant la lectura de l'entrada és que quan parlem de gent ens referim als altres, no a nosaltres mateixos. Per a incloure'ns en un grup de persones fem servir altres paraules com "colla" o "equip". Fuster indica que quan algú fa servir la paraula gent crea una separació entre l'emissor, és a dir, ella o ella, i la massa de persones a qui s'està referint. En conclusió, en el moment que fem servir aquest terme deixem instantàniament de pertànyer aquesta massa de gent, en la qual, en algun moment de la nostra vida hem estat inclosos.

A l'entrada hi trobem diversos recursos. Primer, fa algunes matisacions amb l'ús de guionets, com per exemple "-o quasi mai-" i "-cadascú de nosaltres.". També fa ús constant de cometes, per fer referència a "la gent" i altres maneres de fer referència a grups de persones que, en aquest cas, inclouen a l'emissor com "colla", "partit" o "equip". Finalment també fa ús de verbs i adjectius valoratius com per exemple "al·ludir" o "justes".

[1,9/2]

Experiència sociolingüística

Fa dècades, la família de mon pare, d'origen aragonés, vas traslladar-se a València, concretament al barri del Carme.

La meua besàvia es va mudar ací amb els seus dos fills i tres filles, entre elles la meua àvia. Quan aquests van créixer, tots i totes van casar-se amb valencianoparlants, a excepció de la meua àvia. És lògic pensar que vivint a València a un barri de classe treballadora i amb parelles que feien ús del valencià, els germans de la meua àvia aprendrien la llengua i, en conseqüència, aquesta seria l'emprada a l'àmbit familiar. Tanmateix, la situació fou contrària. Els meus besoncles valencianoparlants només feien ús de la llengua en àmbits en els quals no existia cap conflicte lingüístic, és a dir, entre ells mateixos. D'aquest mode, els meus actuals oncles i ties són tots castellanoparlants i, paradoxalment, l'únic que ha adoptat el valencià com a llengua pròpia és mon pare.

En definitiva, a l'àmbit de la meua família, el valencià va sofrir un clar procés de substitució lingüística en el qual fou desplaçat quasi totalment pel castellà, a causa de la seua forta minorització en aquella època.  

[2 / 2]

Comentari de l'entrada "Rellotge"

Fuster introdueix el text amb la idea que els rellotges portàtils han estat una de les revolucions més profundes de la vida i de la humanitat. Si viatgem per la història del rellotge, ja els més vells (els de sol, d'arena…) portaven gravades inscripcions que recordaven la fugacitat del temps i l'anunci de la mort. Després d'aquesta segona idea, tornant a la societat actual, Fuster exposa que hui dia el rellotge es limita a dir-nos que som temps i que el temps s'escola, és a dir, és un recordatori constant del pas del temps i la fatalitat de la mort. Antigament el temps no estava dividit en fraccions de velocitat incomprensible i aleshores tenia un caràcter menys immediat.

A l'entrada trobem diversos recursos. Primer, és habitual l'ús de cometes. Aquestes poden mostrar, per exemple, la intertextualitat com a "som per-a-la-mort" poden també reduir una expressió a una sola paraula, com "històrics" (limitada a la història personal). Sorgeixen també diversos adjectius i verbs valoratius com "lúgubre" i "afavorir". Fuster fa ús d'oracions no assertives, com per exemple, "Sospito que tot devia ser ja una mica distint en introduir-se el rellotge de paret", oració dubitativa.

Comentari de La plaça del Diamant

Comentari "La plaça del diamant"

“L'endemà, a la casa dels meus senyors, vaig trencar un vas me'l van fer pagar per nou, això que ja estava una mica esquerdat. Quan vaig arribar al pis, carregada amb les veces, cansada que no podia més, em vaig haver d'aturar i tot davant de les balances dibuixades a la paret, que quan estava cansada era on se m'acabava l'alè. Vaig clavar un parell de castanyes al nen sense raó, i va plorar, i la nena, quan el va veure plorar, també es va posar a plorar, i ja érem tres, perquè jo també em vaig posar a plorar i els coloms parrupejaven i quan va arribar en Quimet ens va trobar amb la cara rajant llàgrimes i va dir que només li faltava aquesta.”

Aquest fragment dóna inici al capítol XXV. Ens trobem en un context en el qual la feina de Quimet comença a anar malament i la Natàlia decideix posar-se a treballar. Ho fa a una casa d'una família rica, i al mateix temps Quimet munta un negoci de venda de coloms a casa. Durant la lectura del fragment es pot apreciar el malestar i cansament de la Natàlia, que més tard es cansarà dels coloms que cria son marit i tractarà d'evitar que nasquen més. Més endavant en la novel·la, començarà la revolució.

La temàtica predominant a aquest fragment i al capítol XXV és sens dubte la soledat. Natàlia es troba en una situació angoixosa, en la qual ha de fer-se càrrec de la casa i dels seus fills tota sola. Al fragment s'aprecia com l'esgotament del seu treball es transporta fins a sa casa on , segons ella, ningú servia per res. A això se li suma la presència dels coloms, que havent envaït el pis  i li feien la vida impossible.

Al fragment no trobem cap element de la realitat, però si esmentem dos símbols. Les balances apareixen en forma d'equilibri, Natàlia passa per davant de la paret on estan gravades i enyora tindre estabilitat a la seua vida. Els coloms simbolitzen la llibertat i l'empresonament de la Natàlia. El fet de l'alliberament dels coloms simbolitza deslligar-se dels compromisos, en canvi, la brutícia i pudors que provoquen causen una situació de desequilibri i angoixa la vida de la protagonista. Per això, incapaç de sostenir aquesta situació, es rebel·la contra els coloms, tancant així els llaços de subjecció que la unien a Quimet.

Toc

 

Després de huit intensos mesos de treball, Maria va deixar les aules. Havia arribat el moment de dedicar-se temps a ella mateixa, sinònim de vacances. Per molt que odiava viatjar, la seua cosina Anna l'havia convençut per fer a una escapada a Munich.

Havia d'estar a l'aeroport del Prat en dues hores, així que amb tot preparat va agafar les claus de la tauleta auxiliar al costat de la porta i va eixir al carrer. A 10 metres del portal la idea que no havia apagat el gas de casa va començar a rodar pel seu cap. Inevitablement, feu mitja volta i pujà a casa corrent. Durant el trajecte per les escales, recordà que tal vegada no havia apagat les llums o tancat les finestres, així doncs aprofità i ho comprovà tot. Una altra vegada al carrer, va començar a ploure i al sòl van començar a aparéixer bassals. Maria continuà caminant mentre xutava pedres per veure l'efecte que feien a l'aigua i, així, va recordar que potser s'havia deixat l'aixeta de casa oberta quan havia pujat a comprovar el gas. Impacient, pujà corrent els esglaons i en revisar que evidentment no hi havia cap bany inundat, baixà fins al portal però, i si s'havia deixat les claus dalt?

Després de trobar-les al costat de la seua targeta sanitària dins la bossa, va anar directa a l'aeroport del Prat, ja que amb tots els descuits havia perdut una hora sencera. Un cop allí, va recórrer els amplis corredors buscant la porta d'embarcament que li corresponia. Quan arribà, el cor li eixia per la boca de tant de córrer i en el moment en el qual li van demanar el passaport va buscar-lo agitadament. La recerca no va tindre èxit, va alçar el cap lentament i va fer mitja volta. L'havia oblidat i s'havia quedat sense viatge.