Tema: El tema d'aquest poema és la dificultat que l'autor troba per a fer un cant a València.
A més a més el títol d'aquest poema va dedicat a ell, ja que quan diu Vicent es refereix a ell i quan parla de "tu" en el poema també es parla a si mateix per això podem dir que s'autointerroga
Mètrica: El poema està format per cinquanta-tres versos sense rima fent ús de versos d'art major, de catorze o dotze síl·labes amb cesura en la sisena. Aquesta mètrica és utilitzada per Estellés en
moltes de les composicions d'aquest llibre i en altres seus.
Figures literaries: Estellés no vol caure en el lirisme immotivat o en una retòrica buida. Per aquesta raó combina la llengua
col·loquial i marcadament dialectal (pense, teua, estrenàreu, poal, xiquets) i la llengua literària, que
aporta als versos solemnitat i expressivitat. De la voluntat de fer la crònica de les realitats circumdants es deriva la seua manera, ben particular, de dir. Els topònims referits a la ciutat i a la seua comarca són una mostra d’aquesta voluntat i també apareixen en aquest poema: els carrers de Pelayo o Gil i Morte, les Torres de Serrans, aquella lleteria de Sant Vicent de Fora, comparteixen presència amb els pobles de
l’Horta, com Alboraia, Benimaclet o Burjassot, on va nàixer.
Dels recursos literaris que empra l’autor en aquest poema, cal destacar-ne alguns. Estellés dominava a la perfecció tots els recursos temàtics i formals. Les repeticions li serveixen per a vertebrar el poema. Hi
trobem paraules repetides que actuen com a mots clau: València, òbviament, és la més repetida, ja que és el fil conductor del poema, i també de tot el llibre. Temies i sense, repetits en diversos versos de la part inicial en forma d’anàfora, concentra la nostra mirada en la por i el respecte que provocava en el poeta l’objectiu declarat d’escriure un cant a la seua estimada ciutat i, també, en la manera com ho volia fer. La combinació de l’anàfora amb el paral·lelisme sintàctic consolida aquest efecte i ajuda a construir el poema de forma sòlida, «La volies cantar sense solemnitat,/ sense Mediterrani, sense grecs ni llatins,/
sense picapedrers i sense obra de moro. La volies cantar d’una manera humil», «tan íntima i calenta,/ tan crescuda i dolguda», «de tots els vius i els morts, de tots els valencians?». Els encavalcaments també s’empren profusament en el poema. Serveixen a l’autor per a crear una expectativa, fruit del trencament sintàctic del vers, i ajuden a destacar els elements que el poeta desitja: «en el moment de la Resurrecció/ de la Carn», «en estrenar la vida/ definitivament», «s’escolta la campana/ veïna de l’església», «El treball, el tenaç/ amor a les paraules», «Perquè evoque la meua/ València». Les comparacions («Lentament el miraves créixer com un crepuscle»), l’antítesi («aquells moments d’amor i aquells moments de pena», «I el tema de València tornava, i se n’anava»), les exclamacions retòriques per a evocar la ciutat («Ah, València, València!», «Ah, tu, València meua!»), la metonímia («El naixement d’un fill. El poal ple de sang.») i fins i tot l’anadiplosi («deixa l’èmfasi./ L’èmfasi ens ha perdut freqüentment els indígenes») contribueixen a dirigir la nostra atenció allà on vol el poeta, augmenten l’expressivitat dels mots i fan palesa la complexitat del llenguatge poètic d’Estellés malgrat l’aparent senzillesa.
