Comentari del fragment de "Verí del Teatre"

 2- En aquest moment de l'obra Gabriel ha estat citat pel marqués però aquest encara no ha arribat, de manera que comença a conversar amb el criat del marqués. De sobte el criat li diu que ell no és realment un criat, sinó el propi marqués, que estava fent-se passar per criat per a vore una interacció honesta de'n Gabriel, que no estiguera preparada per al marqués i que fora la seva veritable manera de ser. Gabriel al principi no el creu però finalment el marqués li ho demostra, i Gabriel comença a tractar-li de vosté.

3- Gbriel és un personatge durament marcat per la seva classe social i pel seu orgull profesional, denotades ambdòs característiques quan en parla amb qui ell pensa que és el criat. Durant l'obra evoluciona en el sntit de que, com primer parla amb un "criat" i després amb el marqués, Gabriel es comporta de manera diferent amb l'un i l'altre ja que són de categories socials distintes. A més, després comença a actuar per al marqués, creant un alter ego, que finalment es fondrà amb la seva persona quan siga enverinat, iniciant una nova versió del personatge on ell pensa que va a morir, sofrint davant del goig que sent el marqués al vore'l agonitzant, ja que és el que realment esperava de la representació.

4- Aquest fragment tracta dues de les temàtiques més importants de l'obra. En primer lloc, dels difusos límits entre la ficció i la realitat i de la representació actorial, ja que Gabriel no està actuant, sinó que realment ell pensa que es troba en una situació real parlant amb el criat, i en canvi el marqués està fent-se passar pel criat, i està actuant per a vore la realitat d'una altra persona. Per altra banda i alhora, tracta les jerarquies socials com a element que permet la pervivència d'individus pertanyents a una classe social alta, ja que és aquest mateix tema el qual parla Gabriel amb qui ell pensa que és el criat.

Comentari del poema "Temps"

 Tema

El poema està centrat (con ja indica el títol) en el pas del temps, centrat entre la situació d'abans i de després de la guerra. Estellés relata les penúries, les morts, les dificultats de la gent del seu entorn en aquesta època, utilitzant una guitarra "amarga" (amarga com la vida dels seus coetanis), que apareix diverses vegades pel poema intercalada en les imatges de guerra i posguerra tan dures que presenta el poema.

Mètrica

El poema té quaranta-nou versos de catorze o dotze síl·labes, dividits per una cesura (en la setena síl·laba en el primer cas i en la sisena en el segon). Els versos no tenen rima.

Figures literàries

La figura més clara en el poema n'és la repetició de mots clau (amarga, profunda) durant tot el text, moltes vegades acompanyant i modificant al substantiu guitarra. Aquestes paraules són una descrpció de les situacions i el ambient generalment ombrívol del poema. També observem una clara asíndeton, ja que enumera moltes situacions o imatges sense enllaçar-les més que amb comes: "t’esgarraves la carn, dies salvatges, dies, una guitarra amarga, la mare agrunsa el fill, la cadira baixeta, el corral, la figuera". També utilitza els encavallcaments, com "ràfegues / d'una música".

Comentari de l'entrada "Gent"

 Joan Fuster repeteix durant tot el text la seua idea principal, que és que quan diem "la gent" ens referim a un grup de persones que no ens inclou. És a dir, que en dir 'gent' automàticament estem diferenciant-nos de eixa massa de gent. Per a denominar un grup de gent paregut però que ens incloga diem altres paraules, a les quals al·ludim quan diem "la meua gent", ja que Fuster ens recorda que  la paraula gent ens separa de la massa de gent de la que parlem.
En l'entrada, Fuster utilitza verbs en primera persona per marcar-ne la seva presència: "ens fem la il·lusió", matisacions entre guions "són els altres- i cadascú de nosaltres", i l'ús de les cometes constantment per a la paraula "gent" i els seus pseudosinònims "colla", "equip"..., per a indicar el paper que tenen aquestes paraules dins del propi text.

[1,9 / 2]

Sociolingüística: experiència personal

El grup d'amics de ma mare sol parlar en valencià. Està format per habitants de l'Horta (o com a molt de les llunyanes Xàbia o Gandia), per la qual cosa quan es van conéixer i van comunicar-se en aquest idioma per defecte al ser la seva llengua maternal. Pel contrari, la meva mare (tot i que ha viscut a València tota la vida) no es va relacionar amb cap individu que parlara valencià fins a l'Universitat, i des que va aprovar el Mitjà no ha tornat a utilitzar-lo. En vista d'aquest fet els seus amics s'adrecen a ella en castellà, tot i que quan parlen entre ells tornen al valencià. Ella sempre els recorda que l'entén perfectament tot i que no siga capaç de comunicar-se amb fluïdesa, però en el moment en que a meitat discurs la veuen, canvien immediatament al castellà. 

És evident que quan al conéixer algú et parla en un idioma, t'acostumes a aquesta llengua i es fa estrany parlar-li amb una altra diferent, però en aquest cas una sola persona arriba a canviar la llengua de tota la conversació sense que aquesta siga la seva intenció. Podem vore en exemples com aquests la subsconscient submissió [lingüística] que en molts casos de valencianoparlants veiem davant el castellà.

[1,85 / 2]

Comentari de l'entrada "escepticisme"

 Joan Fuster en aquest text defensa l'escepticisme, donant-hi diferents aspectes on juga diferents papers. En l'aspecte moral Fuster assegura que l'escepticisme és l'única via per a corregir els fanàtics i que el sarcasme n'és un mètode molt útil per a aquest fi. També destaca en l'àmbit social que un escèptic mai no matarà algú, si més, no tampoc serà l'heroi de cap situació. També reserva únicament per a l'escèptic la sensibilitat al present, al temps que li lleva la capacitat d'abstracció.

En aquest text podem observar una constant recurrència als guions per a matisar les asseveracions que fa sobre la figura dels escèptics. Aquestes asseveracions estan fetes en un estil conversacional que fa la lectura més entretinguda juntament amb la ironia que acompanya a aquest estil en cada un del les curtes discursions sobre un dels aspectes de l'escepticisme, que també estan formades per frases curtes i directes.

Comentari d'un fragment de la Plaça del Diamant

 

"Als quatre poms del llit, aquell llit negre amb el cobrellit de roses
vermelles, hi havia llaços: un de blau, un de lila, un de groc i un de color de
pastanaga. Em va fer estirar, em va tocar i em va escoltar com si fos un metge, encara
no, va dir tot entrant al menjador. I en Quimet, tot espolsant la cendra del puro a terra,
va dir que ja s’ho pensava."

Aquest fragment és el final del Capítol VII.

En aquest moment de la història ja fa un temps que el Quimet i Colometa s'han casat, i ell ja s'està imposant clarament amb fets com el de la moto en la qual l'obliga a pujar. En aquest precís moment és un dia que Colometa no ha menjat molt i la mare d'en Quimet se'n pensa que està embarassada, de manera que la portà al llit (que està ple de llaços) però comprovar-ho. Però no ho estava, de manera que la mare sort al menjador i li ho diu, el qual ja s'ho esperava.

La temàtica d'aquest fragment gira entorn a l'embaràs de Natàlia. Com podem vore llegint aquest fragment, tenen molts problemes per tindre un fill perquè ella no és queda embarassada. I arran d'açò podem discernir un altre tema recurrent durant tota la novel·la, que és el maltractament i constant menyspreu d'en Quimet a Colometa. El problema podria haver sigut d'ell no d'ella, però en cap moment se li passa pel cap, a més, està decepcionat amb ella, mostrant així el menyspreu que acompanya a la subjugació a la que està sometida Natàlia, que a més sempre pensa que mai serà tan bona com Maria.

En aquest fragment no trobem cap element de la realitat, però podem vore el símbol dels llaços, que tot i que finalment significaran la tranquil·litat que sent Natàlia al quedar-se per fi embarassada, en aquest moment de l'obra estan associats més bé a la poca fertilitat que se'n aprecia.

Lligat a una obsessió

Com cada matí, m'alcí a les 7, desdejuní torrades amb oli i tomaca i un got de llet, i vaig vestir-me. Quan ja anava a eixir vaig notar les sabatilles un poc soltes (supose que al estar dormit no havia posat atenció) i vaig ajupir-me per tornar a lligar-les ràpidament.

Vaig sortir de casa i clavar-me dins de l'ascensor. Mentre baixava vaig pensar que al fer-ho tan ràpidament no havia fet un bon nus, de manera que vaig aprofitar que visc en un vinté pis per lligar-les una altra vegada, amb més calma.

Vaig sortir de l'ascensor i de l'edifici, i en la porta vaig creuar-me amb la veïna, que sense donar-se compte va xocar amb mi. De segur que em va tocar els peus, perquè tornava a notar-los solts. Em torní a ajupir i els cordí amb cura. Vaig alçar-me i vaig mirar el rellotge, perdria el tren si no corria. El nus que havia fet no aconseguiria suportar una carrera, no em va quedar una altra opció que repetir-ho, més fort. Una vegada fet, vaig córrer a l'estació, i vaig arribar amb el tren a l'andana.  De segur que la carrera m'havia soltat el nus, de manera que el vaig desfer i repetí un nou nus. Mentre m'alçava vaig escoltar el tren fugint de l'andana.

Com cada matí, havia arribat tard. Com cada matí, vaig seure a l'andana i em vaig descalçar. Com cada matí, tenia els peus morats. I com cada matí, vaig dir-me a mi mateixa "demà compres unes sabatilles amb velcro".

Hui, com cada matí, em trobe a l'andana, escric açò mentres escolte el tren allunyar-se amb la meva puntualitat a dins, i descalç i amb els peus morats em dic que demà compraré unes sabatilles amb velcro.