Lligat a una obsessió

Com cada matí, m'alcí a les 7, desdejuní torrades amb oli i tomaca i un got de llet, i vaig vestir-me. Quan ja anava a eixir vaig notar les sabatilles un poc soltes (supose que al estar dormit no havia posat atenció) i vaig ajupir-me per tornar a lligar-les ràpidament.

Vaig sortir de casa i clavar-me dins de l'ascensor. Mentre baixava vaig pensar que al fer-ho tan ràpidament no havia fet un bon nus, de manera que vaig aprofitar que visc en un vinté pis per lligar-les una altra vegada, amb més calma.

Vaig sortir de l'ascensor i de l'edifici, i en la porta vaig creuar-me amb la veïna, que sense donar-se compte va xocar amb mi. De segur que em va tocar els peus, perquè tornava a notar-los solts. Em torní a ajupir i els cordí amb cura. Vaig alçar-me i vaig mirar el rellotge, perdria el tren si no corria. El nus que havia fet no aconseguiria suportar una carrera, no em va quedar una altra opció que repetir-ho, més fort. Una vegada fet, vaig córrer a l'estació, i vaig arribar amb el tren a l'andana.  De segur que la carrera m'havia soltat el nus, de manera que el vaig desfer i repetí un nou nus. Mentre m'alçava vaig escoltar el tren fugint de l'andana.

Com cada matí, havia arribat tard. Com cada matí, vaig seure a l'andana i em vaig descalçar. Com cada matí, tenia els peus morats. I com cada matí, vaig dir-me a mi mateixa "demà compres unes sabatilles amb velcro".

Hui, com cada matí, em trobe a l'andana, escric açò mentres escolte el tren allunyar-se amb la meva puntualitat a dins, i descalç i amb els peus morats em dic que demà compraré unes sabatilles amb velcro.

Toc

 

Després de huit intensos mesos de treball, Maria va deixar les aules. Havia arribat el moment de dedicar-se temps a ella mateixa, sinònim de vacances. Per molt que odiava viatjar, la seua cosina Anna l'havia convençut per fer a una escapada a Munich.

Havia d'estar a l'aeroport del Prat en dues hores, així que amb tot preparat va agafar les claus de la tauleta auxiliar al costat de la porta i va eixir al carrer. A 10 metres del portal la idea que no havia apagat el gas de casa va començar a rodar pel seu cap. Inevitablement, feu mitja volta i pujà a casa corrent. Durant el trajecte per les escales, recordà que tal vegada no havia apagat les llums o tancat les finestres, així doncs aprofità i ho comprovà tot. Una altra vegada al carrer, va començar a ploure i al sòl van començar a aparéixer bassals. Maria continuà caminant mentre xutava pedres per veure l'efecte que feien a l'aigua i, així, va recordar que potser s'havia deixat l'aixeta de casa oberta quan havia pujat a comprovar el gas. Impacient, pujà corrent els esglaons i en revisar que evidentment no hi havia cap bany inundat, baixà fins al portal però, i si s'havia deixat les claus dalt?

Després de trobar-les al costat de la seua targeta sanitària dins la bossa, va anar directa a l'aeroport del Prat, ja que amb tots els descuits havia perdut una hora sencera. Un cop allí, va recórrer els amplis corredors buscant la porta d'embarcament que li corresponia. Quan arribà, el cor li eixia per la boca de tant de córrer i en el moment en el qual li van demanar el passaport va buscar-lo agitadament. La recerca no va tindre èxit, va alçar el cap lentament i va fer mitja volta. L'havia oblidat i s'havia quedat sense viatge.

Viciada

Emilia era una adolescent de setze anys que des de feia dues setmanes s'alçava tots els dissabtes i diumenges a les huit del matí per a encendre el mòbil i mirar les últimes actualitzacions del seu vídeojoc favorit titulat "Queens". Aquest joc tractava d'una princesa que dirigeix un exercit el qual has d'anar millorant fent-los lluitar contra uns altres usuaris i derrotant a aquests.

 Després de veure si hi havia alguna noticia important va anar a desdejunar, va agafar un got de llet i un paquet de cereals de xocolata. Mentre que avocava els dos ingredients a un bol que s'havia preparat prèviament mirava un vídeo on explicava quina era la millor formació de l'exèrcit en "Queens" per a poder derrotar a qualsevol exèrcit. Quan acabava de desdejunar es posava a jugar al videojoc i es passava tot el matí intentant arribar a ser la jugadora amb més batalles guanyades del món, per a arribar a aquest objectiu li faltava guanyar deu partides més, però com més partides jugava, més en perdia, i açò feia que l'objectiu s'allunyara més i més.

Les hores anaven passant i va arribar l'hora de sopar i ella encara no havia dinat, havia estat tot el dia intentant arribar a ser la millor de les millors, al veure que havia remuntat un poc i que sols havia de guanyar quinze decidí no sopar i continuar jugant, quan sols li quedava una partida per a conseguir l'objectiu, li va arribar una notificació dient que el compte d'ella era un compte pirata i que en cinc segons seria eliminada, açò va provocar una ràbia que... [inacabat] 

L'últim café

 L’ultim cafè

Mario va començar el dia com sempre, amb un cansanci extrem i amb la urgència d’un cafè sòl. Va saludar a la seva parella i es va anar al seu treball, informàtic en una de les empreses més importants del païs, abans d’arribar, decidí parar al costat d’un consum per comprar-se dos cafés més com els d’aquest matí, un per prende'ls en eixe moment i altre per acompanyar el seu esmorzar.

En els 10 minuts que havien fins a la seva feina, va començar a pensar en perquè s’havia comprat tant cafè i va reflexionar en que l'ajudarien a l'hora de concentrar-se en fer la seva feina i això l’ajudaria a millorar la seva relació amb el cap de departament.

Finalment, va a entrar a l’oficina i només va rebre mirades de rebuig i despreu, al principi no sabia ben fet perquè, però als pocs minuts el seu jefe li estava fent fora pel seu caràcter hiperactiu i de vegades agressiu cap als altres treballadors.

Marta

 MARTA

Va entrar al bany, es va despullar i es va quedar paralitzada mentre observava el seu cos nu reflectit a l’espill. Deu minuts va tardar des que va entrar al bany fins que va decidir entrar definitivament a la dutxa. La fusió entre les gotes d’aigua i les esquinçadores llàgrimes que eixien dels seus ulls semblaven rierols estrets i infinits. L’angoixa s’apoderava d’ella i l’anul·lava completament. En acabar, va eixir de la dutxa, es va tapar de seguida amb una tovallola blava i va eixir del bany evitant la mirada de l’espill. Aquell dia va decidir estrenar els pantalons que s’havia comprat el passat divendres, així que, els va traure de l’armari i va intentar posar-se’ls. Els pantalons no pujaven més dels genolls, no eren de la seua talla però ella s’obstinava a fer-los pujar. Les seues cames estaven plenes de marques i blaus per la força que feia cada vegada però a ella no li importava, ella havia de cabre dins d'aquells pantalons de la talla 32 fets quasi per a una nina. Cada matí havia de lluitar per pujar-se’ls i s’autolesionava mig plorant per l’angoixa que li provocava aquella situació. No entenia per què no tenia les cames més primes, les volia tenir com les de la seua amiga Carme o com la "influencer" Lolalolita. Quan va aconseguir vestir-se va baixar les escales i va acudir a la cuina. Allí estava sa mare desdejunant i escoltant les notícies, com tots els matins. Feia mesos que Marta havia deixat d’ingerir sòlid als matins, segons ella, no tenia fam a eixa hora i el cos sols li permetia prendre un té i un suc de taronja. La seua mare era una persona que vivia més preocupada per l’aspecte de Marta que per la seua salut mental; que Marta sempre estigués ben pentinada, lluïra la millor figura i tingués les millors notes. Una situació que a sa filla li començava a superar. Després de desdejunar, es van acomiadar i Marta va agafar l’esmorzar que li havia preparat el pare i marxà a l’institut. Mentre baixava les escales del replà sempre mirava a l’aplicació del mòbil les passes que havia de fer durant el dia per poder baixar una miqueta de pes i contentar a la mare. Quan estava ja fora, cada matí, s’apropava al contenidor de brossa per tirar l’esmorzar i després se n’anava direcció a l’institut. L’institut li agradava molt, a pesar de les tasques i dels exàmens. Era una xica excel·lent en la gran majoria d'assignatures, ja que era molt autoexigent en tot el que feia i no es permetia fallar en cap cosa. Moltes vegades açò li provocava ansietat i ganes de plorar per la impotència que li provocava no fer-ho tot perfecte. Marta intentava que la seua vida fóra perfecta, tal i com la mare li repetia cada dia, tindre les millors qualificacions, tindre el nuvi més guapo i ser la més prima i quan les coses no marxaven bé es descontrolava. A l’hora de dinar sempre marxava a casa i dinava sola perquè els pares treballaven. No dinava quasi res, tirava la meitat del plat a la brossa i l’altra meitat la dividia en dos quarts. Un se’l menjava ella i l’altre li’l donava a Pessic, el seu gos. Les vesprades les passava mig sola estudiant i fent deures però sempre trucava al seu nuvi sobre les set i parlaven. Marc era un xic estupend, excepte pel fet que era un malfaener, diguem que els estudis no li interessaven quasi res. L’obsessió que Marta tenia amb ell era increïble, estava completament pendent d’ell tota l'estona. Les seues amigues a poc a poc s’havien començat a distanciar d’ella perquè sols tenia ulls per al seu Marc, cosa que a Marta no li importava massa. Cada dia sobre les huit i mitja de la vesprada els pares arribaven a casa i preparaven el sopar, cridaven a Marta i ella baixava per sopar amb ells, però un dimarts qualsevol, els pares van arribar casa i se’n van adonar que Marta no estava a casa aparentment. Van pujar les escales i van anar cap a la seua habitació. Un doll de sang provinent dels canells de Marta esguitava el sòl del dormitori, ella ja no hi era aquí. 

Hi havia una carta damunt del llit que deia: fins ací he pogut.

Per culpa d'una obsessió

 La vida de Carles va canviar el dia que la seua mare li va contar el seu greu problema, tenia leucèmia avançada i els metges li donaven tres mesos de vida.

Carles era un noi molt treballador però no destacava excessivament en els estudis i en eixa època treballava alhora com a teleoperador a Movistar. La seua mare feia tres anys que estava a l'atur i el seu pare els havia abandonat quan Carles era xicotet.

Es trobava en una situació complicada perquè el tractament de la mare era prou car i amb el sou que guanyava en aquell temps no podia pagar-lo.

La mala sort de Carles no terminava,  perquè dues setmanes després que a la seua mare li diagnosticaren el càncer va haver de deixar el treball perquè el van acomiadar. Es va posar molt trist, necessitava urgentment un treball però Carles tenia una gran obsessió amb la brutícia, i això el limitava molt a l'hora d'escollir treball.

Van passar les setmanes i sols va trobar un treball d’escombraire,estava decidit a rebutjar-lo però a la seua mare sols li quedaven dues setmanes de vida aleshores el va agafar. Va durar dos dies al treball, cada vegada que havia d'agafar el pal de la granera li entrava una ansietat que el bloquejava i no li deixava treballar.

Finalment la seua mare no va poder tindre el tractament necessari i es va morir. Carles es va sentir molt culpable, i va caure en depressió. Actualment està amb tractament psicològic per intentar superar els seus problemes.

El cinomàtic

El cinomàtic

 Mateo va alçar-se com qualsevol diumenge i el primer que va fer va ser obrir la porta de la seua habitació i saludar Max, Pol, Pitt, Hiro i Coco. A continuació va obrir la porta de la cuina i tots junts van entrar-hi a la cuina per a desdejunar, Mateo va obrir un calaix i hi traure un sac amb menjar per a gossos i el va posar en els corresponents bols; ell va traure's una barra de pa, el pot de nocilla, un got de llet i un plàtan, i va desdejunar amb les seues mascotes.

I qui és Mateo? Doncs Mateo és un jove de 22 anys, estudiant de veterinària que està a uns mesos de graduar-se; i és una persona amb cinomania. I que és la cinomania? La cinomania és una obsessió intensa amb els gossos. Ja sabent açò podem continuar; A l'acabar de desdejunar els sis amics van baixar al carrer per a donar un passeig d'uns quants quilòmetres. Al tornar a casa es va clavar a la piscina per a refrescar-se, ja que per aquesta zona encara feia calor (encara que ja era tardor), a l'acabar de secar-se va pegar-li una ruixa als gossos per a refrescar-los un poc. A l'acabar va entrar dins de casa deixant als seus gossos fora per a que jugaren entre ells, ja que ara volia repassar els continguts donats al llarg de la setmana i si deixava als gossos dins de casa es distrauria, ja que el mínim lladruc fa que es preocupe i vaja a comprovar que tot estiga bé.

Va estar estudiant dues hores, al acabar va asomar-se a la finestra per a comprovar on i com estaven els gossos. A la part davantera de la casa estaven Max i Hiro (dos samoyedos germans, un és de color marró (Max) i l'altre és de color negre (Hiro)) tombats a l'ombra d'un arbre; els altres estaven a la part de darrere, Pol és un spitz japonés (de color blanc), Coco és un teckel (de color marró i negre) i Pitt és un chow chow ( de color blanc). Per a compensar el temps que no ha estat amb els gossos va traure'ls cinc ossos mentre ell feia el dinar. Després del dinar va gitar-se durant una estona, en alçar-se va dur-se als gossos de passeig i van estar tota la vesprada passejant. Van arribar de nit a casa, Mateo va dutxar-se i va fer un pinso cassola per als gossos, a més d'un sopar simple per a ell. Quan acabaren de sopar va agafar els determinats raspalls per al pelatge i va estar pentinant-los durant una hora. Després d'acabar va passar la granera per a netejar el terra; quan acaba va canviar-se de roba, es va posar un pijama i se'n va anar a dormir, encara que abans, va tancar la porta de l'habitació perque els gossos no es clavaren i pujaren al llit, ja que ara fa calor.

                                      

La baixada

 Acabava de tancar la porta de ma casa i ja començava a escoltar un soroll que provenia del quart. La veïna ja tornava a parlar de mi, com tots els dilluns a les 16, quan baixava a fer la compra de la setmana. Encara que no podia escoltar nítidament el que deia, ja que vivia a l'última planta, jo baixava espai centrant-me en la conversació que Glòria, la veïna, estava mantenint amb el veí del sisé. Presentava una veu agitada, com sempre que parlava de mi.

Ella ja sabia que jo estava baixant per les escales, perquè veia la meua mà agafada a la barana negra del nostre edifici. A mesura que m'apropava al seu pis notava la veu més forta i rabiosa, s'estava queixant, de mi segur que de mi, de que feia molt de soroll als matins quan baixava amb la bici a braços per anar-me'n a treballar. Que li anava a fer jo?! Eixa bici pesava com un mort i a vegades xocava amb la sorollosa barana.

És cert que mai havíem tingut una bona relació, Glòria era ja vella i vídua, no tenia res millor a fer que conspirar sobre mi e intentar que em feren fora del pis.

Cinqué pis, jo estava ja fart de la mateixa història tots els dilluns a les 16, sentia ara una altra veu, probablement era la que m'havia acompanyat durant tots aquests anys que havia viscut al pis. Ambdós veus es combinaven, l'una em deia que posara fi a la veu irritant de la veïna, era com una alarma constant que no podia apagar al meu cap.

Vaig arribar al quart, Glòria i jo vam creuar la mirada i jo inconscientment la vaig agafar per els braços i la vaig tirar per la barana negra avall.

Text creatiu

 Es va alçar per el matí i es fiu el llit per evitar que el gat l'omplira de pels.  Es va preparar per a dutxar-se i, una vegada ja despullat, va eixir apressadament del cuarto de bany per comprobar que, efectivament, s'havia fet el llit. Es va preparar el desdijú posant especial atenció en que les vitamines i calories foren les exactes. Al acabar, es llavà les dents, es pentinà i va eixir. Des de que baixà les escales fins que arribà a la parà d'autobús estigué comprobant que ho havia agafat tot: claus, mòbil, cartera... Quan arribà el bus, se li va caure el cor davant la possibilitat de que s'hi haguera oblidat el bonobus a casa i no puguera arribar a temps, però resultà ser només un pensament.

Una vegada en el seient, sense res en el que pensar, la seua ment es va omplir de pensaments intrusius: "Haure tancat la porta al eixir?", "hauré donat menar al gat?", "m'hauré fet el llit??". De tant en tant mirava la parà en la que estava per asegurar-se de que no s'havia passat. Ja arribat a la seua destinació , es va dirigir al carrer que s'havia apuntat en quatre troços de paper diferents i una vegada davant el portal, es va asegurar de tocar al timbre adequat i esperà resposta.

- Si?

- Bon dia, soc Anton

- Bon dia a vosté! Ha portat la caixa que li diguí?

No la  havia portat. La caixa que li digué es troba descansant al costat de la porta de sa casa.

Ulls

Nova York, neix un nen anomenat Tyler. Té una infància normal sense massa incidents. Tyler sempre ha tingut problemes de confiança amb la gent i mai ha fet massa amics a causa d'aquesta causa. 

A mesura que Tyler es feia major, anava pensant que la gent li observava. A causa d'això, Tyler es tancava a casa el màxim temps possible i tenia molt poc contacte amb el món exterior. A mesura que Tyler creixia, sentia més ansietat pel món que li envolta i va començar a idear teories que el món tenia contra ell. Una de les seves forassenyades idees, va anar que el govern li espiava o fins i tot que alienígenes d'una altra galàxia, venien a espiar-li. Va arribar a posar-se capells de paper d'alumini. 

Un dia, als 23 anys, Tyler es va escapar de casa i ningú va tornar a saber d'ell.

Entre viatge i viatge

Laura va eixir de casa per anar al supermercat a comprar llepolies, beguda i arròs per a fer paella al dia següent, que era el seu aniversari. Més o menys  va eixir sobre les set de la vesprada, el supermercat estava a 25 minuts de casa caminant, que es convertirien en 30 a la tornada tenint en compte que tindria que tornar amb el carro ple.

Quan estava a meitat camí es va posar a pensar si s'havia deixat la porta oberta, així que va tornar corrent a casa. En arribar va veure que sí que l'havia tancat així que tornà a emprendre camí cap al supermercat. Ja arribant, creia que s'havia deixat una aixeta oberta, i encara que estava ja prop del supermercat, sentia que havia de tornar a casa a tancar-lo. Altra vegada, gens, tot correcte. Per tercera vegada va tornar al supermercat i una vegada allí no va poder entrar al supermercat perquè feia deu minuts que l'havien tancat. 

En aquell moment, de la rabia, trencà a plorar.

TOC

 TOC

Vaig eixir de casa. Davallant les escales, tant capbussat com estava amb la idea de niquelar l'entrevista i aconseguir treballar en Tesla, no m'havia adonat que m'havia deixat el gas obert. Vaig agrair que el meu previngut cervell m'advertira de l'oblit i vaig pujar les escales de dos en dos fins arribar al meu pis, on vaig poder comprovar que la clau de pas estava perfectament tancada. Baixant novament les escales, concentrat com estava pensant com saludar l'entrevistador per tal de sonar proper i alhora seriós, vaig pensar que possiblement havia fet la comprovació massa de pressa així que torní a desfer camí. Em vaig creuar amb un veí: no el vaig saludar. M'ofegava al pensar les terribles conseqüències que podia tindre deixar-se el gas obert però, en arribar al pis, tot estava bé.

Així vaig seguir: em dirigia cap a l'edifici on tindria lloc l'entrevista i a meitat camí sempre em botava una alarma al cap que m'incordiava fins que revisava novament si tenia el gas obert.

En una de les vegades en les quals tornava precipitadament cap a ma casa, em vaig trobar de front amb Núria, que em preguntà tota emocionada:

-Carinyet, què tard has tornat! Bon senyal, no?

-Sí  -vaig contestar confós- els he agradat tant que en acabar hem sortit a prendre unes copes.

Vaig baixar la vista per mirar el rellotge: les deu i mitja. M'havia tornat a passar.

Doble Gimnàs

 Laia, com tots el dies, havia desdejunat i havia guardat tota la roba a la motxilla.

"Adéu, adéu" va dir-li a Carles, caminant a pas ràpid va creuar el carrer principal, la plaça i finalment va girar al costat de la botiga per arribar al gimnàs. 

Va saludar dues vegades a recepció, com sempre. La seua classe era la més visitada però cap persona durava molt si no estaven en gran forma física. 

Laia patia de Trastorn Obsessiu Compulsiu de repetició, aquest trastorn causat per ansietat li obligava a repetir sorolls, síl·labes, paraules o inclòs frases completes que escoltava o ella mateixa deia. Aquest trastorn era el motiu pel qual la seua classe era la més popular, suaves com una aixeta ja que feies el doble d'exercici al repetir totes les activitats dues vegades.

Aquest problema que Laia duia darrere 15 anys s'havia transformat en la solució de moltes altres persones. 

Amb ajuda de Carles, Laia havia millorat molt però encara li quedava molt per fer.

"Per si de cas"

Havia planejat amb Carles, Maria i Jaume, d'anar a la platja. Encara que havien anunciat tempesta, hui era un dia solejat, però per si de cas vaig agafar un paraigües. No sabia si seria puntual, així que vaig registrar tota la casa i la meua motxilla, sols per si de cas. Ja havien passat vint minuts, llavors em vaig afanyar i agafar el cotxe. Abans de pujar vaig pensar en les plantes del jardí, per tot el temps que jo estaria fora. Per si de cas les vaig regar totes a més de posar-les fertilitzant.

Els meus amics em varen preguntar on estava, perquè ja havia passat una hora. Per no perdre més temps vaig fer un últim repàs i per si de cas vaig posar l'alarma contra lladres. De camí cap a la platja vaig recordar una vegada que em va picar una caravel·la portuguesa, així que, per si de cas, vaig agafar un farmaciola, creia que seria el millor. Al passar dos hores ja em trobava on quedarem, però no vaig veure a ningú. Para eixe moment el cel s'havia ennuvolat i començaven a caure les primeres gotes.

Vaig mirar el WhatsApp on hi havia un missatge que deia "La pròxima vegada no farà falta que quedem".

 

La higiene

El Pep  es va aixecar aquell dia amb ganes de desdejunar ous i torrades, per això va agafar el desinfectant i netejà el mànec de la paella i la torradora. Tragué els ous de la nevera antibacteriana i el pa del congelador i es va fer el desdejuni.

El Pep havia d'anar a l'hospital a treballar, i ja feia tard. S'aixecà de pressa, es posà els guants per obrir la porta de l'ascensor i baixà ràpidament. Sopesà la idea d'agafar l'autobús però amb els temps convulsos del covid-19 va decidir agafar el cotxe que el deixaria a la porta de l'hospital. Quan va arribar va pensar "la de bacteris i virus que m'he estalviat anant amb cotxe".

Quan va arribar a la sala amb els companys va traure les mascaretes de protecció i començà la ronda després d'haver-ho desinfectat tot a consciència amb les mesures de seguretat corresponents. Durant la ronda va esbrinar que havia de tractar un pacient de Covid-19, que ja estava quasi recuperat, així que va pensar en una manera d'evitar-se el contacte amb els microbis del pacient. Aleshores se li va acudir l'excusa que havia d'anar al lavabo, i com que no volia clavar-se al de l'hospital, que era compartit i amb la seua obsessió per netejar-ho tot li produïa rebuig la idea de desinfectar la tassa, llavors va decidir agafar el cotxe marxar a casa i no tornar a treballar per no tornar i evitar-se el contacte amb la resta de pacients, que era allò de netejar el del demés, ja prou tenia amb el seu.

Obsessió?

Estava asseguda a la cadira del menjador mentre contemplava tot el que m’envoltava. Hi havia una paret plena de quadres de floretes i l'altra, de quadres de fruites de l’horta valenciana. Vaig alçar-me i vaig començar a caminar per el passadís de la casa mentre veia que les parets, també subjectaven l’objecte més comú dels museus. Vaig girar a la dreta per a entrar a l'habitació més gran del pis i de sobte, me n’adone de que també estava repleta de quadres, però aquesta vegada de la vida de la propietaria d’aquesta llar. Comence a pensar que alguna cosa no va bé, que si per algún cas, pot haver-hi algun tipus d’obsessió per les formes quadrades o per els quadres en si. Sense cap tipus de vergonya, em dirigisc a la persona que estava gitada al llit de l’habitació i li pregunte: Iaia, i aquests quadres? Al que ella em contesta: "Filla meua, pensaràs que és una obsessió però açò és el que realment m’ajuda a recordar les coses boniques, les persones a les que vuic i qui sóc en realitat."

TOC, TOC

Hui ha sonat el despertador a les sis quaranta-nou com cada dia, Jaume s'ha alçat a desdejunar com cada dia. Abans d'eixir de casa s'ha rentat les dents tres vegades. Ha tancat la porta i ha fet el que feia cada dia, donar li tres vegades al botó de l'ascensor. Ha anat caminant tranquil·lament evitant pisar les ratlles de la vorera cap a la universitat, ha esperat a la porta de l'aula fins a les huit menys tres minuts sabent que tres minuts és el temps que tarda a preparar-se. S'asseu a l'aula i repeteix el mateix ritual de sempre, trau l'estoig el deixa tangent al cantó dret de la taula, col·loca els bolígrafs i el llapis paral·lels al costat superior de la taula. Hui ha sigut un dia qualsevol a classe i tornant a casa tranquil·lament com de costum. Va notar una cosa estranya quan va arribar a la porta, estava oberta, estava tot desastrat, havien entrat a robar i ho havien deixat tot fora de lloc. Es va ficar molt nerviosa, a la vora del col·lapse. Hui ha sonat el despertador ...     

                                     

Conspiranoic

Conspiranoic, des que va nàixer mai havia confiat en ningú. Tots els matins es despertava pensant que l'havien segrestat, per sort no havia ocorregut. Després es preparava per a anar a treballar i com sempre abans d'eixir es ficava la seua gorra de paper de plata per tal d'evitar que li poguessen llegir la ment.

En arribar al lloc de treball, conspiranoic es va assegurar que no hi hagués ni un aparell estrany amb el qual el govern, format per reptilians, poguera espiar-lo. Tot seguit va començar a treballar, com sempre pel bé de la humanitat, amb els companys de l'OSH, l'Organització Salvadora de la Humanitat. Hui l'havien encomanat fer un discurs amb el qual fer veure al món que la NASA mentia, que la Terra no era esfèrica, era plana.

En tornar a casa com sempre va descansar veient documentals de l'OSH i es va anar al llit. L'endemà en obrir els ulls es va adonar que no estava en la seua habitació i en fixar-se un poc més es va adonar que no tenia un humà davant sinó un alienígena.

 

  

Repetint

Repetint, s'alçà per segona vegada, es tornà a vestir i isqué per la porta, la va tancar dues vegades. Es va dirigir al bar enfront de la seua casa, on va ordenar un café i galetes.

Després del segon café anà a la parada de l'autobús, on muntà precipitat. Arribà al centre de la ciutat per segona vegada i s'adonà que encara faltava una estona per a la seua entrevista. Entrà a una tenda de roba on comprà dos parells de les mateixes sabates.

Mirà el rellotge i arribava tard, començà a córrer fins que va arribar a la seua destinació. Tornà a la tenda i, repetint, començà a córrer.

Quan va aconseguir la meta, havia passat una hora i no li van entrevistar. Desil·lusionat tornà a casa dues vegades.

L'endemà, repetint, s'alçà per segona vegada, es tornà a vestir i isqué per la porta, la va tancar dues vegades. 

Marta i les xarxes socials

 Aquell matí, Marta s'alçà i va fer el que feia tots els matins, revisar les xarxes socials. Va continuar el dia de la mateixa manera, pendent constantment dels nous seguidors i pujant noves publicacions per a no perdre'n cap.

Tots els seus amics i familiars estaven farts del seu comportament, ja que Marta els ignorava completament quan estava amb el telèfon, i açò era quasi tot el temps. Tot i les queixes dels seus amics, Marta va continuar actuant de la mateixa forma sense pensar mai a canviar.

Un dia, com qualsevol altre, Marta s'alçà amb la intenció d'anar a classe. Però quan anava a sortir de casa els seus pares la van parar i li van dir que l'anaven a manar a viure amb el seu oncle a un poble sense quasi res de senyal. Marta es va quedar molt indignada i va tractar d'evitar-ho però no ho aconseguí. Dos mesos després de viure al poble, Marta, es va convertir en una persona completament diferent.