Marta

 MARTA

Va entrar al bany, es va despullar i es va quedar paralitzada mentre observava el seu cos nu reflectit a l’espill. Deu minuts va tardar des que va entrar al bany fins que va decidir entrar definitivament a la dutxa. La fusió entre les gotes d’aigua i les esquinçadores llàgrimes que eixien dels seus ulls semblaven rierols estrets i infinits. L’angoixa s’apoderava d’ella i l’anul·lava completament. En acabar, va eixir de la dutxa, es va tapar de seguida amb una tovallola blava i va eixir del bany evitant la mirada de l’espill. Aquell dia va decidir estrenar els pantalons que s’havia comprat el passat divendres, així que, els va traure de l’armari i va intentar posar-se’ls. Els pantalons no pujaven més dels genolls, no eren de la seua talla però ella s’obstinava a fer-los pujar. Les seues cames estaven plenes de marques i blaus per la força que feia cada vegada però a ella no li importava, ella havia de cabre dins d'aquells pantalons de la talla 32 fets quasi per a una nina. Cada matí havia de lluitar per pujar-se’ls i s’autolesionava mig plorant per l’angoixa que li provocava aquella situació. No entenia per què no tenia les cames més primes, les volia tenir com les de la seua amiga Carme o com la "influencer" Lolalolita. Quan va aconseguir vestir-se va baixar les escales i va acudir a la cuina. Allí estava sa mare desdejunant i escoltant les notícies, com tots els matins. Feia mesos que Marta havia deixat d’ingerir sòlid als matins, segons ella, no tenia fam a eixa hora i el cos sols li permetia prendre un té i un suc de taronja. La seua mare era una persona que vivia més preocupada per l’aspecte de Marta que per la seua salut mental; que Marta sempre estigués ben pentinada, lluïra la millor figura i tingués les millors notes. Una situació que a sa filla li començava a superar. Després de desdejunar, es van acomiadar i Marta va agafar l’esmorzar que li havia preparat el pare i marxà a l’institut. Mentre baixava les escales del replà sempre mirava a l’aplicació del mòbil les passes que havia de fer durant el dia per poder baixar una miqueta de pes i contentar a la mare. Quan estava ja fora, cada matí, s’apropava al contenidor de brossa per tirar l’esmorzar i després se n’anava direcció a l’institut. L’institut li agradava molt, a pesar de les tasques i dels exàmens. Era una xica excel·lent en la gran majoria d'assignatures, ja que era molt autoexigent en tot el que feia i no es permetia fallar en cap cosa. Moltes vegades açò li provocava ansietat i ganes de plorar per la impotència que li provocava no fer-ho tot perfecte. Marta intentava que la seua vida fóra perfecta, tal i com la mare li repetia cada dia, tindre les millors qualificacions, tindre el nuvi més guapo i ser la més prima i quan les coses no marxaven bé es descontrolava. A l’hora de dinar sempre marxava a casa i dinava sola perquè els pares treballaven. No dinava quasi res, tirava la meitat del plat a la brossa i l’altra meitat la dividia en dos quarts. Un se’l menjava ella i l’altre li’l donava a Pessic, el seu gos. Les vesprades les passava mig sola estudiant i fent deures però sempre trucava al seu nuvi sobre les set i parlaven. Marc era un xic estupend, excepte pel fet que era un malfaener, diguem que els estudis no li interessaven quasi res. L’obsessió que Marta tenia amb ell era increïble, estava completament pendent d’ell tota l'estona. Les seues amigues a poc a poc s’havien començat a distanciar d’ella perquè sols tenia ulls per al seu Marc, cosa que a Marta no li importava massa. Cada dia sobre les huit i mitja de la vesprada els pares arribaven a casa i preparaven el sopar, cridaven a Marta i ella baixava per sopar amb ells, però un dimarts qualsevol, els pares van arribar casa i se’n van adonar que Marta no estava a casa aparentment. Van pujar les escales i van anar cap a la seua habitació. Un doll de sang provinent dels canells de Marta esguitava el sòl del dormitori, ella ja no hi era aquí. 

Hi havia una carta damunt del llit que deia: fins ací he pogut.