Text creatiu

Estan desapareixent llengües a la Comunitat Valenciana? I si és així, per què aquestes llengües ancestrals, i ara amagades, están en perill d'extinció?

En l'última dècada, les influències socio-culturals entre societats diferents i el constant augment del turisme i les xarxes socials, ens ha generat una consciència més global, i que ens ha fet deixar de banda els nostres arrels, costums i llengües. És be cert, com cita al seu text Brauli Montoya, que les llengües, de la mateixa manera que els seus parlants, ha de tindre un principi i un final. Però aquest procés pot ser alentit si s'incentivara l'ús d'aquestes llengües en els àmbits socials i culturals on van ser creades, és a dir, als pobles i ciutats on encara queden restes de les seues pròpies llengües. És clar que, encara que el poble hi tracte de reflotar-la, sense l'ajuda de les institucions i alts càrrecs, que són els principals causants d'iniciar el bilingüisme interferint sobre les estructures lingüístiques, no es podrà detindre per recuperar el procés de bilingüització d'una societat.

Pot ser, mitjançant actes culturals, xarrades a les aules o el conscienciament dels mes joves sobre la importància del seu ús, puguen ser una bona ferramenta per tornar a escoltar aquestes llengües ocultes pels nostres carrers.

Entrada ''El verí del teatre''

1. Aquest fragment es situa més o mens al migde l'obra, i va precedit d'una situació clau de l'obra, quan el marqués li revela a Gabriel qui realment és, la seua identitat. Grabiel no d`ho creu de primeres, no es creu que el merqués siga veritablement el marqués, i no un criat. Molt insegur accepta la identitat ja que les proves que li havía mostrat semblaven definitòries.

En el que respecta al que segueix el fragment, ambdós personatges dialoguen tractant un dels temes principals de l'obra: és el fet que en la vida real, tots nosaltres actuem, l'auctuació és necessària per a la nostra supervivència.

2. El marqués presenta al principi una bona actitud de sirvent, servil i educat. Té una aparença externa marcada en un primer moment per la simulació, i el pas de criat a marqués comporta un canvi de veu i d'estat. Aquest canvi li permet aconseguir allò que vol i que li provoca plaer. Després del canvi, el marqués domina la paraula i la declamació, vol contemplar l'actor sofrir subministrant-li una dosi letal de verí. Per a això, el marqués haurà de defensar posicions extremes. Així podem veure una actitud sàdica i hedonista al marqués.

3. Aquest fragment incideix en les dues temàtiques que vertebren l'obra. La primera, i més rellevant, és els límits difusos de la representació actorial i del que és ficció o realitat; i que a la vida estem constantment actuant. La segona, les jerarquies socials com a element que permet la pervivència, d'individus pertanyents a una classe social alta, il·lustrada, afectada... com les mateixes tragèdies clàssiques. 

Russeau també está present dins d'aquest tema perquè pensa que l'home és bo per naturalesa, però que la civilització el corromp. El bon salvatge s'esmenta per oposició a la civilització i a la Raó.

Comentari del poema 'L'estampeta'

 Tema

El tema principal del poema és la duresa i crueltat que es va sofrir durant l'època de la postguerra espanyola, especialment els més dèbils i vulnerables. Aquest poema, com indica el títol, es tracta d’una estampeta, un quadre, que reuneix els principals elements de la postguerra de València. L’obra pren la forma d’una narració històrica, amb patiments específics («el dol sobre el teu cos») i patiment col·lectiu («Trista, trista València, quina amarga postguerra!») imposats pel franquisme.

Mètrica

Ús dels versos alexandrins d’art major, de dotze síl·labes, amb cesura en la sisena. Aquest metre, considerat el vers més culte de la literatura, és utilitzat per Estellés en moltes composicions d’aquest llibre i en altres seus. Els trenta-set versos que conformen el poema no rimen entre si, però segueixen pautes sil·làbiques repetides, és a dir, són versos blancs.

Figures literàries

 Estellés té una manera d’expressió pròpia, inèdita i molt personal. Utilitza un llenguatge poc adornat,  del carrer («si ho viu no me’n recorde», «En fan dos»),  poc habituals  per a reflectir una realitat cruel, bruta i desventurada, donant als poemes dignitat i poder expressiu. 

Pel que fa als recursos literaris, la repetició ajuda a construir el poema i trobem que les paraules repetides són les paraules clau que defineixen la postguerra. La combinació d’anàfores («aquelles cames llargues i quasi sense gràcia/ aquelles cames tristes, l’estiró de la guerra») i paral·lelismes sintàctics («De dol sempre, de dol per a tota la vida») ajuden a destacar aquells elements que més preocupen i ocupen el poeta.  

Altres figures retòriques com les metàfores, que amaguen eufemísticament les referències al sexe i a la sexualitat («els llocs secrets», «la primera sang»), el quiasme («de casa a la feina i de la feina a casa»); les exclamacions retòriques («Quina gana de contemplar pel·lícules!»), o la sinècdoque amb què les cames evoquen el cos sencer de la dona, adolescent encara.

Text d'experiència personal: sociolingüística

 Biar és un poble situat al port de muntanya d'Alacant, on viu quasi tota la meva família materna.                El que sempre m'ha paregut curiòs del meu poble és la barrera sociolingüística que hi ha entre Villena (on es parla castellà) i a cinc quilòmetres Biar ( on es parla valencià). Jo passe allí els estius, allunyada de la civilització i sense amics, normalment intente apropar-me a la natura.

Fa dos estius vaig decidir socialitzar amb els joves de la meva edat en una de les festes estivals que es fan a la plaça, quan em vaig apropar per tal que em conegueren i poder integrar-me vaig començar a parlar castellà inconscientment. Jo sabía que la seua llengua materna era el valencià igual que la meva, però pot ser la diferència territorial va fer que ens tractaren com a estrangers a la nostra pròpia casa.

Supose que vam mostrar involuntàriament els nostres prejudicis lingüístics, doncs vam començar a parlar i els vaig dir que jo era de València i que si volíen podíem parlar en valencià, que jo en sabía.                    Em van dir que es pensaven que tots els ''de la capital'' parlàvem castellà. Desgraciadament ells tenien part de raó, a València cada vegada menys s'impulsava l'ús del valencià en la comunicació pública. A causa d'això, em vaig adonar que era necessari a València una nova normalització lingüística del valencià.

[1,8/2]

comentari: gent

 En aquest text trobem una visió molt característica de Joan Fuster sobre el terme "gent". Durant tot el text va defensant el mateix punt de vista, fins i tot es fa un poc repetitiu, la idea que quan diem la paraula gent ens estem referint als altres i no a nosaltres, ens aïllem automàticament de la multitud quan l'esmentem, provocant així una distància distintiva entre el qui la pronuncia i el conglomerat al qual anomena. I aquest mot soles té sentit per a nosaltres si abans ens n'hem separat involuntàriament.                Argumenta la seua dient que, potser la reflexió aïlle i que els individus congregats ni hi pensen en el fet que ho són, i si ho pensaren, ja no ho serien. Conclou que, només podem parlar de la gent quan hem deixat de ser gent, i que la gent son ells i tots nosaltres.

En aquest text podem observar un constant ús de cometes, sobretot en la paraula "gent" i els seus "sinònims" (colla, poble, equip, societat...) per a indicar-ne la importància d'aquests sobre el text. Es dirigeix el lector usant els nosaltres inclusius amb freqüència: <<en general, no volem aludir-nos>> i també fa aclariment i ampliacions entre guions com: <<-o quasi mai->>, <<-i cadascú de nosaltres.>>.

[2 / 2] Molt bé.

Idees i recursos del text 'Covardia'

La idea principal és que tothom ha pogut ser covard al llarg de la seua vida, ja que no ens hem d'oblidar que tothom ho és en comparació a un altre individu i que serà impossible que mai un individu considere la nostra valentia com una inferior a la seua, cosa que ens convertirà en un covard per a aquest. Finalment, aconsella que no s'ha de censurar a una persona per allò que un dia pots ser tu, com per exemple un covard.

Al llarg del text, Fuster empra diversos recursos. Trobem que hi ha presència del lector en algunes parts del text (''no censureu, no condemneu ningú..'' i ''ja podeu ser tan temeraris com vulgueu''), també empra l'ús de la cursiva a la paraula valentia per ressaltar la seua importància al text, encara que pense que també siga per ressaltar la ironia. Per acabar, Fuster també fa ús d'una pregunta retòrica perquè el lector s'ho planteje (''Qui és que no ha tingut mai por?'').

Comentari d'un fragment de La plaça del Diamant

"I tot anava així, amb maldecaps petits, fins que va venir la república i en Quimet se'm va engrescar i anava pels carrers cridant i fent voleiar una bandera que mai no vaig saber d'on l'havia treta. Encara em recordo d'aquell aire fresc, un aire, cada vegada que me'n recordo, que no l'he pogut sentir mai més. Mai més. Barrejat amb olor de fulla tendra i amb olor de poncella, un aire que va fugir i tots els que després van venir mai més no van ser com l'aire aquell d'aquell dia que va fer un tall en la meva vida [...] els meus maldecaps petits es van començar a tornar maldecaps grossos."
- - - - - - 

Aquest fragment ens introdueix al capítol XIV i a tot el que està per vindre i canviar a la vida de Natàlia. L'inici de la Segona República (1931-1939), contextualitza aquest fragment, on Quimet apareix voleiant una bandera republicana. Al principi del capítol narra que la Natàlia passeja pel Passeig de Gràcia i va al mercat a comprar, ens descriu amb detall les olors i ens arriba una percepció d'una Natàlia feliç i calmada, que no s'espera tot el que portarà la Segona República a la seva vida, el començament de problemes que arrossegaria durant quasi tota la novel·la.

És un tipus d'avantsala als canvis que vindran a la vida de la protagonista, ja que els primers catorze capítols passen en els anys previs a la Segona República, on la vida de Natàlia transcorria amb normalitat.

La temàtica d'aquest fragment és l'enyorança, als temps de calma de la seva vida passada, prepatiment i el canvi, expressats al fragment, on Natàlia diu que aires com el d'aquell dia ja no els ha pogut tornar a sentir i que tots els altres aires ja no van ser com aquell, i que els seus maldecaps petits es van començar a tornar maldecaps grossos, que vol dir el pas de la seva vida quotidiana sense entrebancs a la seva vida amb maldecaps grossos, com la costosa criança dels seus fills a causa del seu nou treball o el patiment que sofreix pels nous inquilins, els coloms d'en Quimet.

En aquest capítol, no s'identifica cap símbol, encara que es podria dir que el vent és una metàfora a la seva vida, un vent que ha escampat i ja no està. També es podria interpretar l'acció d'en Quimet de voleiar una bandera com un anunci o advertiment de tot el que està per passar.

La baixada

 Acabava de tancar la porta de ma casa i ja començava a escoltar un soroll que provenia del quart. La veïna ja tornava a parlar de mi, com tots els dilluns a les 16, quan baixava a fer la compra de la setmana. Encara que no podia escoltar nítidament el que deia, ja que vivia a l'última planta, jo baixava espai centrant-me en la conversació que Glòria, la veïna, estava mantenint amb el veí del sisé. Presentava una veu agitada, com sempre que parlava de mi.

Ella ja sabia que jo estava baixant per les escales, perquè veia la meua mà agafada a la barana negra del nostre edifici. A mesura que m'apropava al seu pis notava la veu més forta i rabiosa, s'estava queixant, de mi segur que de mi, de que feia molt de soroll als matins quan baixava amb la bici a braços per anar-me'n a treballar. Que li anava a fer jo?! Eixa bici pesava com un mort i a vegades xocava amb la sorollosa barana.

És cert que mai havíem tingut una bona relació, Glòria era ja vella i vídua, no tenia res millor a fer que conspirar sobre mi e intentar que em feren fora del pis.

Cinqué pis, jo estava ja fart de la mateixa història tots els dilluns a les 16, sentia ara una altra veu, probablement era la que m'havia acompanyat durant tots aquests anys que havia viscut al pis. Ambdós veus es combinaven, l'una em deia que posara fi a la veu irritant de la veïna, era com una alarma constant que no podia apagar al meu cap.

Vaig arribar al quart, Glòria i jo vam creuar la mirada i jo inconscientment la vaig agafar per els braços i la vaig tirar per la barana negra avall.