Text creatiu: "Encendre el calfador"

Encendre el calfador pot ser un procés vital de gran importància, diria que inclús comparable a tindre descendència.

Primer de tot, cal obrir la clau de pas del gas, tot deixant que pel calgador fluïsca l'energia necessària per poder dur a terme la funció per la qual va ser concebut. Seguidament, s'haurà de pressionar el botó que provoca una espurna dintre del calfador per enllestir-lo perquè puga afrontar la seua breu però intensa jornada laboral, a l'igual que els esportistes calfen abans dels partits. Si el calfador no reacciona, com és habitual, caldrà apretar repetidament el mateix botó acompanyant el moviment amb bufits intermitents al forat del calfador per tal d'ajufar-lo, com quan bufem les veles del seu aniversari.

Per últim, serà necessari apretar cada cert temps i de forma periòdica un nou botó (el funcionament del qual desconec) que pareix ajudar el calfador en el desenvolupament de la seua tasca, obrint l'aixeta per comprovar si el ritual de preparació ha funcionat.

En una d'aquestes proves, el calfador s'encendrà per complet produint un so inconfusible que provocarà un gran plaer en les oïdes del subjecte que acompanye el protagonista en aquest peculiar procés.

Comentari fragment A "El verí del teatre"

 

2- Aquest fragment es troba l'inici de l'obra. Després que Gabriel es queixe al criat per haver d'esperar al marqués sense obtindre resposta és convençut, de tastar el vi que tanta importància tindrà més endavant. Seguidament, té lloc el diàleg al qual pertany aquest fragment  entre Gabriel i el criat,  on per la gran profunditat i eloqüència demostrades pel criat, Gabriel sospita que puga ser algú més important.  Aquesta sospita es veurà confirmada poc després, quan el criat desvele que és el propi marqués caracteritzat d'un criat que mai no ha existit realment.

3- Gabriel és un actor no no i còmic que, malgrat estar més a prop de la base que no pas del cim de la piràmide social, es conforma i accepta l'immobilisme social fortament arrelat en la societat de l’època. Quan interactua amb el criat, ho fa des de la superioritat i amb un cert menyspreu, mentre que quan aquest revela que és el marqués, la seua actitud canvia per complet i es torna molt més respectuosa. A més, la seua innocència i influenciabilitat permeten el marquès enganyar-lo en més d'una ocasió convertint-lo en un titella que pot controlar a plaer. Malgrat els canvis d'actitud que pateix Gabriel en assabentar-se de la vertadera identitat del criat i de l'efecte que sobre ell tindrà el verí, no es pot dir que el personatge evoluciona al llarg de l'obra perquè per tal que es produïsca una evolució, cal que siga paulatina i perllongada al llarg del temps i no produïda per fets puntuals com els esmentats adès.

4- En aquest fragment hi trobem les dues principals temàtiques de l'obra.  Per una banda, hi trobem les classes socials. Cadascun dels personatges tindrà una visió oposada sobre aquesta qüestió. Paradoxalment, Gabriel, que pertany a una classe social baixa, defensarà l'immobilisme social i la impossibilitat d’ascendre de classe social i el marqués, malgrat el seu títol nobiliari i tot el que aquest comporta, defensarà la flexibilitat d'aquestes i una meritocràcia més similar a l'actual.
També trobem en l'última intervenció del criat la temàtica de la lluita entre la ficció actoral i la realitat, ja que es planteja que tothom sent la necessitat d'actuar com a còmic, en aquest cas, en algun moment de la seua vida. Al llarg de l'obra tindran també importància la figura de Sòcrates i la filosofia de Rousseau sobre la naturalesa bondadosa de l’ésser humà.

"Temps"-Comentari del poema

TEMA

El tema del poema és el contrast entre l’existència anterior a la guerra i la posterior. Una guitarra amarga i profundaservirà a l’autor com a eix conductor i vertebrador de tot el poema. Amb ella comença i acaba el text, però també sonarà enmig del relat cru i contundent de la vida dura i complicada a la qual estaven condemnats els congèneres del poeta.

MÈTRICA

El poema està format per quaranta-nou versos alexandrins, de dotze síl·labes, amb cesura en la sisena. Els versos són blancs, això és, no rimen entre si però sí que segueixen pautes sil·làbiques repetides.

RECURSOS LITERARIS

El recurs literari més evident és la repetició constant de paraules clau ( "guitarra", "amarga" i "profunda"). També podem vore hipèrboles (" les llargues campanes del meu poble que no s’acaben mai") per fer ènfasi en la situació de guerra, asíndetons en les diverses enumeracions que realitza ("t’esgarraves la carn, dies salvatges, dies, una guitarra amarga, la mare agrunsa el fill, la cadira baixeta, el corral, la figuera,") i encavallcaments ("ha mort/Maria", "les llargues/campanes").

Comentari de "Covardia"

Fuster comença dient que la por és un sentiment que tothom ha experimentat en algun moment de la seua vida, i que inclús els valents la pateixen però ho són perquè la consegueixen ignorar. 

Continua amb la idea que qualsevol persona serà considerada covarda en comparació amb una altra que pense que la seua valentia és superior.

Finalment, conclou que no s'ha de censurar allò que tots sentim en certes ocasions i que la covardia no és cap excepció d'aquesta norma moral.

Al llarg del text podem trobar diversos recursos estilístics característics de l'autor: 

-L'ús d'oracions no assertives ("¿qui és que no ha tingut mai por?") a mode de preguntes retòriques per introduir certa idea al lector.

-La presència del lector perquè aquest se senta identificat i se n'adone que també ha sentit por ("Ja podeu ser tan temeraris com vulgueu" o "no censureu, no condemneu ningú perquè sigui allò que vosaltres podreu ser en alguna ocasió").

-L'ús de cursiva per indicar, en aquest cas, la subjectivitat del terme ("valentia").

[1,8 / 2]

Sociolingüística: Experiència personal

L'aparició de les xarxes socials ha suposat un gran impuls per a les llengües minoritàries ja que funcionen com un aparador que reflecteix la situació actual de les llengües.

Encara que puga paréixer insignificant, el fet que una llengua minoritària tinga un parlant popular que utilitze activament les xarxes socials tot i que no tracte temes sociolingüístics ajuda a equilibrar la balança del conflicte lingüístic, ja que ajuda a visibilitzar la llengua i anima la resta de parlants d'aquesta a emprar-la més freqüentment. A més, està demostrat que vore la teua llengua present a les xarxes socials t'incita a usar-la també en un context on la discriminació lingüística i l'autoodi són quasi inexistents, como ocorre a la Marina Alta.

En definitiva, l'ús que fem de les xarxes social influeix de manera capital en la salut de la nostra llengua i és l'arma més poderosa que tenim els seus parlants per acabar amb el conflicte lingüístic.

[2 / 2]

Comentari de l'entrada "Lectura"

 

Idees: Fuster planteja que en la societat actual es pot observar una clara tendència a defugir de la realitat immediata que resulta desagradable i que un exemple representatiu és la lectura. En la primera idea defensa que malgrat que hi ha qui rebutja la literatura actual i només té en compte els clàssics, este pensament és absurd perquè el que fa atractiu un llibre és precisament el fet que siga modern o que almenys seguisca tenint certa vigència. Continua dient que hi ha dos tipus de lectors antagònics: el que llig per evadir-se del món real i el que ho fa per entendre'l millor; i que, paradoxalment, en lloc d'emprar la lectura per equilibrar les preocupacions del món fantàstic i del real cada persona llegirà sobre aquells temes que li preocupen més extenent així els seus pensaments a la lectura. Per últim, conclou afirmant que la lectura és seguir vivint i que cadascú ho fa com vol.

Recursos: Empra les cometes per marcar la ironia quan es refereix per exemple a gent "culta" que renega de la literatura actual. Hi ha múltiples exemples de sentenciositat per a referir-se al concepte de lectura o al sentit que aquesta té per a les persones ("Llegir no és fugir. Encara que hi hagi molts que no cerquin en la lectura sinó el succedani honorable d'un estupefaent, llegir és tot el contrari d'embriagar-se o ensopir-se. Es llegeix per comprendre's un mateix, per comprendre els altres, per comprendre el nostre temps."). Podem trobar també gran quantitat d'exemples de modalització: adjectius com "essencials" o "abstracte" , substantius com "evasió" o "clàssic" i verbs com "defuig" o "destacar".

Fragment "La plaça del diamant"

 

 Pàgina 208

"Tot s'havia acabat."[...] "Quan dormirien, primer l'un i després l'altre, els ficaria l'embut a la boca i els tiraria el salfumant a dins i després me'n tiraria jo i així hauríem acabat i tothom estaria content, que no fèiem cap mal a ningú i ningú no ens estimava."

Aquest fragment posa fi al capítol XXXIV i reflexa la desesperació de Colometa que, en morir Quimet i coincidint amb la duresa i extrema misèria de la guerra, no té res per portar-se a la boca i decideix, després d'una sèrie de decisions difícils com la venda d'objectes amb gran valor sentimental, que l'única solució és posar fi a la seua vida i a la dels seus dos fills. Açò, com es vorà després, no ocorrerà ja que quan Colometa vaja a comprar el salfumant amb el que té pensant cometre aquest terrible acte rebrà una oferta de treball de l'adroguer, que posteriorment serà el seu marit.

L'únic element real que apareix ena quest fragment és l'embut, però indirectament es da referència a la Guerra Civil Espanyola, ja que el fet de veure's en una situació tan extrema es deu a la pobresa que provoca aquesta en la població i a que Quimet mor lluitant en aquesta i, per tant, deixa de portar queviures a casa.

La temàtica reflexada és la desesperació que sofrien moltes persones durant la postguerra.

El símbol que apareix és l'embut, amb el qual Colometa pretén acabar amb la vida dels seus fills i amb la seua pròpia. A més, apareix al mateix temps q els coloms i la seua forma de con invertit cada volta més estret representa perfectament com amb el pas del temps els diferents problemes que pateix provoquen en ella una ansietat i una angoixa creixents.

TOC

 TOC

Vaig eixir de casa. Davallant les escales, tant capbussat com estava amb la idea de niquelar l'entrevista i aconseguir treballar en Tesla, no m'havia adonat que m'havia deixat el gas obert. Vaig agrair que el meu previngut cervell m'advertira de l'oblit i vaig pujar les escales de dos en dos fins arribar al meu pis, on vaig poder comprovar que la clau de pas estava perfectament tancada. Baixant novament les escales, concentrat com estava pensant com saludar l'entrevistador per tal de sonar proper i alhora seriós, vaig pensar que possiblement havia fet la comprovació massa de pressa així que torní a desfer camí. Em vaig creuar amb un veí: no el vaig saludar. M'ofegava al pensar les terribles conseqüències que podia tindre deixar-se el gas obert però, en arribar al pis, tot estava bé.

Així vaig seguir: em dirigia cap a l'edifici on tindria lloc l'entrevista i a meitat camí sempre em botava una alarma al cap que m'incordiava fins que revisava novament si tenia el gas obert.

En una de les vegades en les quals tornava precipitadament cap a ma casa, em vaig trobar de front amb Núria, que em preguntà tota emocionada:

-Carinyet, què tard has tornat! Bon senyal, no?

-Sí  -vaig contestar confós- els he agradat tant que en acabar hem sortit a prendre unes copes.

Vaig baixar la vista per mirar el rellotge: les deu i mitja. M'havia tornat a passar.