TOC

 TOC

Vaig eixir de casa. Davallant les escales, tant capbussat com estava amb la idea de niquelar l'entrevista i aconseguir treballar en Tesla, no m'havia adonat que m'havia deixat el gas obert. Vaig agrair que el meu previngut cervell m'advertira de l'oblit i vaig pujar les escales de dos en dos fins arribar al meu pis, on vaig poder comprovar que la clau de pas estava perfectament tancada. Baixant novament les escales, concentrat com estava pensant com saludar l'entrevistador per tal de sonar proper i alhora seriós, vaig pensar que possiblement havia fet la comprovació massa de pressa així que torní a desfer camí. Em vaig creuar amb un veí: no el vaig saludar. M'ofegava al pensar les terribles conseqüències que podia tindre deixar-se el gas obert però, en arribar al pis, tot estava bé.

Així vaig seguir: em dirigia cap a l'edifici on tindria lloc l'entrevista i a meitat camí sempre em botava una alarma al cap que m'incordiava fins que revisava novament si tenia el gas obert.

En una de les vegades en les quals tornava precipitadament cap a ma casa, em vaig trobar de front amb Núria, que em preguntà tota emocionada:

-Carinyet, què tard has tornat! Bon senyal, no?

-Sí  -vaig contestar confós- els he agradat tant que en acabar hem sortit a prendre unes copes.

Vaig baixar la vista per mirar el rellotge: les deu i mitja. M'havia tornat a passar.