text creatiu

 Quan naix el sol, les xicotetes espurnes de llum il·luminen el paisatge. La nit és molt obscura i pareix eterna, mai saps en quin moment eixirà el primer raget de llum, cap persona s'ho espera. Eixe moment, quan apareix la llum, ocorre molt lentament i fins que no arriben a ser dotze del matí no s'aprecia la intensitat de la presència del sol.

Els primers instants de llum tènue provoquen sensacions de vida i tots els éssers vius comencen a prestar-li atenció a les trompetes que anuncien l'arribada del sol. La llum creix molt lentament i des de la mar s'escampa suaument cap al paisatge i les ciutats. El petit reflex en els cristalls pareix que penetra de tal manera que l'obscuritat cobra vida.
A mesura que el sol puja, les xicotetes espurnes que s'allunyen de la mar semblen plorar. Recorden els temps passats quan eren especials per ser les úniques que donaven vida, ara han de prendre a compartir el protagonisme.
El sol ja es troba quasi en el centre del cel. Sembla que se sent poderós, però no és més que una disfressa perquè el món no s'adone de la seua inseguretat, el sol també és insegur. Ja ha arribat el moment de la coronació, el sol s'ha col·locat en el seu tron i ha agafat el seu ceptre per governar la vida.

Comentari Rodolf Cirera

 Aquest fragment està situat al principi de l'obra, quan Gabriel, un actor de prestigi, és citat pel Marqués a sa casa i mentre l'espera manté una conversa amb un criat. Gabriel, en tot moment, s'estranya molt per la manera de parlar i pel vocabulari emprat pel suposat criat. Amb dissimul, el criat, que en realitat és el mateix Marqués, li comenta que segons al grup social al qual pertany la persona a la qual serveixes pots arribar a adquirir més coneixement o menys. En el seu suposat cas, més.

Més tard, Gabriel s'adonarà de l'engany, el criat és el Marqués.

Gabriel és un actor de prestigi que durant tota l'obra sembla mostrar un cert orgull pel seu art. Malgrat que li agradaria, no pot arribar a ser noble i per tant no està d'acord amb la divisió social però se sotmet a ella. És un personatge poc intel·ligent, ja que quasi sempre acaba sent enganyat i a més està prou dominat per les aparences.

El tema que es reflecteix el fragment són les classes socials. A l'obra, Gabriel, és un actor que pertany a una classe mitjana que aspira canviar l'estatus per diferenciar-se de la classe baixa. Classe que es trobaria entre l’alta i la baixa. Un altre personatge com pot ser el criat està situat a la part més baixa de la piràmide social, una classe obrera i treballadora desposseïda. En canvi, el Marqués pertany a la classe més alta i està situat a la punta de la piràmide social. Una classe molt poderosa que acumula un gran percentatge del poderiu econòmic, en aquest cas pel seu títol de marqués.

Altres temàtiques de l'obra són la mort com a espectacle i el terror psicològic.

"Covardia", de Joan Fuster

 Per a Fuster no existeix cap forma humanament possible de determinar un límit moral en el terreny de la covardia, cadascú administra la seua por com pròpiament pot. La realitat és la següent: al cap i a la fi tothom és covard en comparació amb algú altre, ja que sembla impossible que una persona considere que la valentia d’una altra siga inferior a la seua. Per tant Fuster dictamina que no s'ha de censurar a ningú perquè en alguna situació determinada siga allò que tothom podem ser en altra ocasió. Com per exemple covards.

Al text de “Covardia” apareixen verbs i adjectius valoratius: “mai no serà possible que un qualsevol veí vostre consideri que la vostra valentia és inferior a la seua...” (línia 7). “Tothom és covard per comparació a algú altre...”(línia 5/6). A més podem trobar al principi del text un incís entre guions, on Fuster aclareix que caldria que tot el món sempre volguera trobar les raons per excusar les accions d’un covard i així evitar censurar-los: “- hi ho hauríem de voler -” (línia 1). Per últim, es pot observar clarament que els dos punts utilitzats per a presentar explicacions és un recurs que utilitza Fuster contínuament durant tot el text: “Una bona regla de conducta, en això com en altres esferes i coses, serà aquest: no censureu, no condemneu ningú perquè sigui allò que vosaltres podreu ser en alguna ocasió.”

[Mira a vore si no has volgut dir "superior" en lloc d'inferior, com afirmes: 2 / 2]

Anècdota Sociolingüística

Mon pare va nàixer a Alcoi i per tant com que la seua llengua materna és el valencià, a ma casa tota la vida l'hem parlat. Evidentment sempre he sigut una persona bilingüe, ja que he dominat el castellà de la mateixa manera que el valencià, però va arribar un moment en el qual la diglòssia va aparéixer en la meua vida. El castellà va començar a predominar a causa del meu entorn escolar i açò va derivar en un autoodi cap al valencià prou notori.

Recorde una anècdota de fa uns quants anys que reflecteix ben bé aquesta situació: un dia qualsevol vaig decidir acompanyar mon pare a comprar el pa al forn que hi ha uns carrers més enllà de ma casa, i quan vam entrar i mon pare anà a dirigir-se a la fornera li vaig dir a l'orella que per favor li parlara en castellà a aquella dona. Mon pare sempre ha estat un gran defensor del valencià i per tant no em va fer ni cas. És estrany, però la veritat es que recorde haver passat una molt mala estona veient com ell es dirigia a aquella dona en valencià i ella li contestava en castellà. Supose que el cervell d'una xiqueta de deu anys no podia processar que dues persones es comunicaren en diferents llengües i que cap dels dos s'ofenguera.

Aquell sentiment d'impotència que vaig sentir, mai l'he acabat d'entendre, però sense cap dubte va ser l'única i l'última vegada que el vaig sentir. Imagine que la lleialtat lingüística de mon pare va poder fer front al meu l'autoodi cap al valencià.

[2 / 2]

Comentari de "Rellotge" (Diccionari per a ociosos)

 Segons Fuster la utilització dels rellotges portàtils va esdevenir una de les revolucions més profundes de la vida humana, ja que malgrat que abans existien rellotges d’altres tipus com ara els d’arena o els de sol, que portaven inscripcions filosòfiques que feien referència a la mort i al ràpid pas del temps, ara l’home té contínuament al seu abast un artefacte que li ho mesura tot i que és més penetrant que qualsevol d’aquelles frases àrdues. Per a Fuster el rellotge portàtil hui dia ens indica subliminarment la incertesa del viure i la fatalitat de la mort, ja que els humans som temps i el temps s’escola. Segons sembla, l’home del passat no estava acostumat a aquesta constant advertència i és per això que Fuster pensa que som una mica diferents dels nostres avantpassats.

Al text de “Rellotge” apareixen adjectius i verbs valoratius: “No porten inscripcions altisonants i filosòfiques”, (línia 23) i “Però juguen un paper en la nostra vida que no tenia precedents” (línia 22). A més trobem com a recursos una modalitat oracional variada en forma de dubte: “Sospito que tot devia ser ja una mica distint”, on Fuster expresa la seua sospita sobre el canvi que va comportar la introducció del rellotge de paret. Per últim podem observar un contrast: “El temps, llavors, era un magma obscur… Ara, per contra, el rellotge ens dona el temps traduït a minuts i a segons”.

Comentari de La plaça del Diamant. Capítol XXXIV

 

“...Allò s'havia d'acabar. Vaig buscar l'embut. Ja feia dos dies que no havíem tastat res. Ja feia temps que m'havia venut les dues monedes de mossèn Joan que me les vaig vendre com si m'arrenquessin de viu envio tots els queixals de la boca. Tot s'havia acabat. ¿On era l'embut? ¿On l'havia posat? Amb totes les coses que m'havia anat venent estava segura que l'embut no hi era. ¿On era, on? Després de molt buscar i de molt regirar el vaig trobar bocaterrosa damunt de l'armari de la cuina. Enfilada a dalt d'una cadira el vaig trobar allí, esperant-me. Bocaterrosa i cobert de pols el vaig agafar i no sé per què el vaig rentar i el vaig desar a dintre de l'armari. Només em calia comprar el salfumant. Quan dormiren, primer l’un i després l'altre, els ficaria a l'embut a la boca i els tiraria el salfumant a dins i després me'n tiraria jo i així hauríem acabat i tothom estaria content, que no feien cap mala ningú i ningú no ens estimava…”

Fragment del capítol XXXIV del llibre La plaça del Diamant.

1. Ubicació del fragment en l'argument de l'obra

Aquest fragment narra l'extrema situació que estan vivint Natàlia i els seus fills, enmig de la guerra. El seu marit Quimet i el seu amic Cintet havien mort al front lluitant i per tant ja no podien portar-li les provisions que acostumaven a rebre. A més Natàlia havia intentat tornar a la casa on treballava, malgrat que l’havien acomiadat de mala manera, per demanar si la podien tornar a contractar, però li havien dit que no volen tindre res a veure amb rojos, és a dir, amb membres del bàndol republicà. Aquesta en trobar-se en eixa situació havia començat a vendre totes les seues pertinences per canviar-les per aliments, però ja no tenien res per a alimentar-se. Tot açò condueix a Natàlia a idear un pla per matar els seus fills i així evitar que es moriren de fam i deixarien de sofrir. El pla consisteix a agafar l’embut que hi ha en un armari de la cuina i mentre els seus fills dormen ficar-los l’embut a la boca i tirar-los salfumant provocant així la mort d’aquests. Una vegada fet açò faria el mateix amb ella mateixa. No te salfumant a casa per tant decideix baixar a demanar li'l a l’adroguer i com que no te diners, fer un teatre perquè semblés que s’havia deixat els cèntims a casa. Antoni, l’adroguer, veient la mala cara de Natàlia decideix contractar-la perquè treballés en sa casa.

2. Referents o elements de la realitat (persones, noms de lloc, esdeveniments, objectes) al fragment

En aquest fragment situat al capítol XXXIV hi trobem a Natàlia, la protagonista. Un personatge femení que ens transmet la força d'una lluita a diària per seguir endavant i superar els problemes socials mitjançant el treball i la dedicació malgrat que en aquest fragment estiga en un moment de debilitat i semble descontrolada. Natàlia pateix una forta transició de caracterització durant el recorregut de l'obra, i se'ns presenta a l'inici com una dona innocent, fàcil de dominar que no sap dir que no per no fer mal als altres; després va agafant força durant el pas de la novel·la, finalment es transforma de nou en Natàlia deixant de ser Colometa després de la mort del seu marit en Quimet i troba el gran amor amb Antoni.

3. Temàtica pròpia de l'obra

La temàtica reflectida en aquest fragment és la presa de consciència de Natàlia la desesperació que li provoca la situació que li està tocant viure. Altres temàtiques característiques de l'obra són, el pas del temps, la maduració, l'amor en diferents graus i la soledat.

4. Símbol que apareix al fragment; funció que fa en la novel·la

El símbol que apareix en aquest fragment és l'embut i és un dels més importants de la novel·la. Apareix per primera vegada a la vida de la protagonista al mateix temps que els coloms i ara en aquest fragment torna a eixir per simbolitzar el malson que està vivint i perquè és l’element elegit per Natàlia per a matar els seus fills i després a ella. La forma de l'embut, d'un con invertit amb un tub cada vegada més estret, representa l'angoixa de la Natàlia que cada moment va a més.

Marta

 MARTA

Va entrar al bany, es va despullar i es va quedar paralitzada mentre observava el seu cos nu reflectit a l’espill. Deu minuts va tardar des que va entrar al bany fins que va decidir entrar definitivament a la dutxa. La fusió entre les gotes d’aigua i les esquinçadores llàgrimes que eixien dels seus ulls semblaven rierols estrets i infinits. L’angoixa s’apoderava d’ella i l’anul·lava completament. En acabar, va eixir de la dutxa, es va tapar de seguida amb una tovallola blava i va eixir del bany evitant la mirada de l’espill. Aquell dia va decidir estrenar els pantalons que s’havia comprat el passat divendres, així que, els va traure de l’armari i va intentar posar-se’ls. Els pantalons no pujaven més dels genolls, no eren de la seua talla però ella s’obstinava a fer-los pujar. Les seues cames estaven plenes de marques i blaus per la força que feia cada vegada però a ella no li importava, ella havia de cabre dins d'aquells pantalons de la talla 32 fets quasi per a una nina. Cada matí havia de lluitar per pujar-se’ls i s’autolesionava mig plorant per l’angoixa que li provocava aquella situació. No entenia per què no tenia les cames més primes, les volia tenir com les de la seua amiga Carme o com la "influencer" Lolalolita. Quan va aconseguir vestir-se va baixar les escales i va acudir a la cuina. Allí estava sa mare desdejunant i escoltant les notícies, com tots els matins. Feia mesos que Marta havia deixat d’ingerir sòlid als matins, segons ella, no tenia fam a eixa hora i el cos sols li permetia prendre un té i un suc de taronja. La seua mare era una persona que vivia més preocupada per l’aspecte de Marta que per la seua salut mental; que Marta sempre estigués ben pentinada, lluïra la millor figura i tingués les millors notes. Una situació que a sa filla li començava a superar. Després de desdejunar, es van acomiadar i Marta va agafar l’esmorzar que li havia preparat el pare i marxà a l’institut. Mentre baixava les escales del replà sempre mirava a l’aplicació del mòbil les passes que havia de fer durant el dia per poder baixar una miqueta de pes i contentar a la mare. Quan estava ja fora, cada matí, s’apropava al contenidor de brossa per tirar l’esmorzar i després se n’anava direcció a l’institut. L’institut li agradava molt, a pesar de les tasques i dels exàmens. Era una xica excel·lent en la gran majoria d'assignatures, ja que era molt autoexigent en tot el que feia i no es permetia fallar en cap cosa. Moltes vegades açò li provocava ansietat i ganes de plorar per la impotència que li provocava no fer-ho tot perfecte. Marta intentava que la seua vida fóra perfecta, tal i com la mare li repetia cada dia, tindre les millors qualificacions, tindre el nuvi més guapo i ser la més prima i quan les coses no marxaven bé es descontrolava. A l’hora de dinar sempre marxava a casa i dinava sola perquè els pares treballaven. No dinava quasi res, tirava la meitat del plat a la brossa i l’altra meitat la dividia en dos quarts. Un se’l menjava ella i l’altre li’l donava a Pessic, el seu gos. Les vesprades les passava mig sola estudiant i fent deures però sempre trucava al seu nuvi sobre les set i parlaven. Marc era un xic estupend, excepte pel fet que era un malfaener, diguem que els estudis no li interessaven quasi res. L’obsessió que Marta tenia amb ell era increïble, estava completament pendent d’ell tota l'estona. Les seues amigues a poc a poc s’havien començat a distanciar d’ella perquè sols tenia ulls per al seu Marc, cosa que a Marta no li importava massa. Cada dia sobre les huit i mitja de la vesprada els pares arribaven a casa i preparaven el sopar, cridaven a Marta i ella baixava per sopar amb ells, però un dimarts qualsevol, els pares van arribar casa i se’n van adonar que Marta no estava a casa aparentment. Van pujar les escales i van anar cap a la seua habitació. Un doll de sang provinent dels canells de Marta esguitava el sòl del dormitori, ella ja no hi era aquí. 

Hi havia una carta damunt del llit que deia: fins ací he pogut.