Mon pare va nàixer a Alcoi i per tant com que la seua llengua materna és el valencià, a ma casa tota la vida l'hem parlat. Evidentment sempre he sigut una persona bilingüe, ja que he dominat el castellà de la mateixa manera que el valencià, però va arribar un moment en el qual la diglòssia va aparéixer en la meua vida. El castellà va començar a predominar a causa del meu entorn escolar i açò va derivar en un autoodi cap al valencià prou notori.
Recorde una anècdota de fa uns quants anys que reflecteix ben bé aquesta situació: un dia qualsevol vaig decidir acompanyar mon pare a comprar el pa al forn que hi ha uns carrers més enllà de ma casa, i quan vam entrar i mon pare anà a dirigir-se a la fornera li vaig dir a l'orella que per favor li parlara en castellà a aquella dona. Mon pare sempre ha estat un gran defensor del valencià i per tant no em va fer ni cas. És estrany, però la veritat es que recorde haver passat una molt mala estona veient com ell es dirigia a aquella dona en valencià i ella li contestava en castellà. Supose que el cervell d'una xiqueta de deu anys no podia processar que dues persones es comunicaren en diferents llengües i que cap dels dos s'ofenguera.
Aquell sentiment d'impotència que vaig sentir, mai l'he acabat d'entendre, però sense cap dubte va ser l'única i l'última vegada que el vaig sentir. Imagine que la lleialtat lingüística de mon pare va poder fer front al meu l'autoodi cap al valencià.
[2 / 2]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada