El tema del poema és la duresa de la vida de postguerra, especialment per als vençuts i per als més vulnerables. El poema és un quadre, una estampeta, com el títol indica, que reuneix els principals factors que caracteritzen la postguerra valenciana. La composició adopta la forma crònica, on es relaten els sofriments particulars ("el dol sobre el teu cos") i col·lectius ("Trista, trista València, quina amarga postguerra!") imposats pel franquisme.
Altres temes del poemari: la impossibilitat de fer un cant a València, l'amor apassionat i salvatge que perviu en el temps, el record de la sensualitat d'una jove i del desig que li provocava, el contrast entre l'existència anterior a la guerra i la posterior, etc.
Pel que fa a la mètrica, utilitza versos alexandrins d'art major, de dotze síl·labes, amb cesura en la sisena. Aquest metre, considerat el vers més culte de la literatura, és utilitzat per Estellés en moltes composicions d'aquest llibre i en altres seus. Els trenta-set versos que conformen el poema no rimen entre si, però segueixen pautes sil·làbiques repetides, és a dir, són versos blancs.
Les altres mètriques del poemari són també alexandrins, excepte un que té versos octosíl·labs i altre que té 21 versos, alternant entre decasíl·labs amb cesura en la quarta síl·laba i tetrasíl·labs.
Estellés fa servir un llenguatge desproveït sovint de floritura ("si ho viu no me'n recorde"), amb expressions poc habituals en el món poètic, per a reflectir una realitat cruel, bruta i desventurada. Utilitza una llengua amb un marcat to col·loquial i prosaic ("l'home palpava un cos adolescent") que es combina amb una mètrica culta i amb una copiosa utilització de recursos expressius que aporten als versos solemnitat i expressivitat. Quant als recursos literaris, les repeticions l'ajuden a vertebrar el poema i hi trobem paraules repetides que actuen com a mots clau que defineixen la postguerra (trista, amarga, dol, vetlar, etc). La combinació d'anàfores ("aquelles cames llargues i quasi sense gràcia/ aquelles cames tristes, l'estiró de la guerra") i paral·lelismes sintàctics ("De dol sempre, de dol per a tota la vida") ajuden a destacar aquells elements que més preocupen i ocupen el poeta. També aconsegueix aquest efecte amb l'encavalcament dels sintagmes en versos diferents, la qual cosa desprén una expectativa d'allò que vindrà ("de dol vares rebre,/ al poble, la primera Comunió"). Altes figures retòriques que contribueixen a dirigir la nostra atenció allà on vol el poeta, augmenten l'expressivitat de les paraules i mostren la complexitat del llenguatge poètic d'Estellés malgrat l'aparent senzillesa. En destaquen algunes com les metàfores, que amaguen eufemísticament les referències al sexe i a la sexualitat ("els llocs secrets", "la primera sang"), el quiasme ("de casa a la feina i de la feina a casa"); les exclamacions retòriques ("Quina gana de contemplar pel·lícules!"), o la sinècdoque amb què les cames evoquen el cos sencer de la dona, adolescent encara.
Altres recursos freqüents d'Estellés són: la hipèrbole o exageració, la metonímia, l'antítesi, etc.
Lucía Estévez Villa. 2n batxillerat B.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada