Els meus pares van decidir marxar del nostre país, emigrar cap a un altre millor, on pogueren donar-me una millor qualitat de vida.
Van arribar a València, una ciutat menuda, però acollidora, on vam passar els nostres primers anys a Espanya i on coneguérem molta gent que va fer que la nostra adaptació al nou país i al nou idioma fos un poc més amena.
Després de viure quatre anys a la capital, ens vam traslladar a Massalfassar, un xicotet poble de l'Horta Nord on allí tothom parla en valencià i a més a més l'escola és en línia valenciana. Per a una xiqueta de huit anys que mai havia tingut cap tipus de contacte amb el valencià es feia un món anar a escola. Em vaig veure obligada o forçada a aprendre, tot eren plors i patiment, fins que un dia, sense recordar com, ja sabia parlar-lo. Des d'eixe moment vaig començar a gaudir de la nostra llengua.
Jo formava part de la política lingüística que pretén normalitzar la llengua en l'àmbit escolar, sense donar cap alternativa a aquelles persones extrangeres sense coneixement de la llengua.
[La teua conclusió al voltant de l'alternativa hauries d'ampliar-la ja que no s'entén: no se percep si és una queixa, una proposta. Cal explicar-la millor.]
[1,65/2]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada