"Assumiràs la veu d'un poble"
El tema del poema és l’atribució al poeta del paper de portaveu cultural del seu poble i encarregat de recuperar la dignitat
col·lectiva de valencians i valencianes. Amb el desdoblament del jo poètic, aquest s’adreça a un tu que protagonitza tot el poema
(«assumiràs», «Tu seràs», «patiràs», «et seguirà», «diràs») i que identifiquem clarament amb l’autor. Caldrà assumir la
responsabilitat de la defensa, de la lluita per a salvar els vençuts i fer servir les eines pròpies del poeta en funció dels interessos
de la col·lectivitat, el poble, tal com indica en el títol.
Respecte de la mètrica: El poema està format per quaranta-tres versos octosíl·labs. Aquests versos se solien emprar en la poesia narrativa, i en l’edat
mitjana eren la base per a les noves rimades i la codolada. En la resta del poemari l’autor sol optar per altres tipus de versos,
molt generalment l’alexandrí, de dotze síl·labes. No hi ha rima entre si, però sí que segueixen pautes sil·làbiques repetides. Es
denominen versos blancs.
Pel que fa al llenguatje: Dels múltiples recursos literaris que empra l’autor en aquest poema, en destacarem uns quants. La
construcció del poema se sustenta en la repetició d’estructures paral·lelístiques. La majoria contenen
verbs en futur i en segona persona del singular, com hem indicat abans, d’altres estan formades per verbs
en altres temps («Potser et maten o potser/ se’n riguen, potser et delaten»). La presència del jo poètic,
desdoblat en el tu a qui s’adreça, queda refermada pels pronoms i els possessius de segona persona (tu,
et, t’, -te, teu, teua). En els primers versos trobem algunes de les figures retòriques més emprades per
Estellés: el polisíndeton, que dota d’un ritme frenètic la seua dicció poètica («i serà/ i seràs/ i patiràs, i
esperaràs/ i aniràs»); unit a l’anàfora, la repetició de la conjunció i a l’inici dels versos dos al quatre.
Torna a repetir-se una estructura semblant en els versos onze i dotze, per a remarcar la necessitat i
l’obligació del poeta de mantindre’s «despert», per tots els altres que no poden fer-ho. Els
encavalcaments també ajuden el poeta a destacar aquells conceptes que desitja («potser/ se’n riguen»,
«caminant/ entre una amarga polseguera») i remarcar aquelles idees que, d’alguna manera, vol que
pervisquen en els lectors o oïdors de la seua poesia, com per exemple: «et pariren per a vetlar/ en la
llarga nit del teu poble». Aquesta metàfora, que podem identificar amb la postguerra, accentua el
dramatisme d’aquesta època de renúncies, de mort i de fam. La sinestèsia del penúltim vers («del teu
silenci estricte») reforça la idea del sentiment d’orgull i responsabilitat que accepta el poeta com a
representant del seu poble.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada