Quan empalem un tros de carn, aquest sap que no trigarà gaire a caure en aquella fosca trituradora, on poc després d'haver sigut esmicolat haurà de recórrer un llarg túnel on unes parets viscoses el faran avançar sense que ell no tinga que fer res, i que al final caurà en aquell llac qui el convertirà després d'unes hores, en no res. La carn ja punxada, contempla a poco apoco tot el que té al voltant mentre que puja pels aires lentament com si fos un ascensor on el seu destí ni acabara mai. És sorprenent tot el que arriba a vore, mai ho haguera pogut imaginar. En una d'estes mirades veu les seves companyes girafes sobre una plataforma blanca molt fina, i al seu costat uns altres aliments que juraria haver vist quan ella i les seves companyes estaven juntes ajudant a conformar el múscul d'un ser viu. Seguia recordant aquelles sensacions quan de sobte el ascensor xoca amb una cordillera de columnes blanques desitjant fer el seu treball. Aquestes columnes demanen ajuda a una espècie de babosa rosada que agarra la carn i la col·loca en la posició perfecta perquè comences la tortura. El tros es deixa, sap que no hi pot fer res. Després d'haver passat deu segons eterns i haver sigut convertida en una bola de neu de color marró, unes parets l'empenten en harmonia fent que el seu descens siga càlid i suau. Ja veu la llum, o millor dit, ja veu el llac àcid que la transformarà en un altre tipus de vida, sense pensar-ho es llança i nota com a poc a poc, s'apodera d'ella i abans que poguera gaudir aquella sensació: xof, ja no és res.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada