diumenge, 31 de gener del 2021

Comentari del poema "Els amants"

Tema: El vitalista tema del poema és l’amor apassionat i salvatge que perviu en el temps. “Els amants” del poema, malgrat el pas del temps i la edat, segueixen sentint una passió que no és res protocol·lària ni educada. Altres temes que trobem al poemari són: la duresa de la vida de postguerra; l’amor i la sensualitat, o la seua ciutat, València


Mètrica: «Els amants» està format per vint-i-cinc versos alexandrins d’art major, de dotze síl·labes, amb cesura en la sisena. Aquest vers és utilitzat per Estellés en moltes de les composicions d’aquest llibre i en altres poemes.Les altres mètriques del poemari són els versos octosil·làbics.


Recursos: Les comparacions contribueixen a definir i explicar el seu amor, viscut o anhelat: «com un vell huracà», «com un costum pacífic», «com un costum amable». Altres recursos freqüents d'Estellés són: la hipèrbole o exageració, la metàfora, la metonímia i els encavallaments (sintagmes o oracions interrompudes en un vers i continuades al vers següent).


Comentari del poema "Per exemple"

El tema del poema és una descripció dels anys de postguerra. Davant aquest context amarg de cauteles i fam, sols l'amor apareix com a element transgressor ("Eren temps de postguerra. S'imposava l'amor"), que ajudava a superar aquells dies de repressió i d'una realitat que la dictadura intentava imposar.

Altres temes dels poemes d'Estellés són l'amor apassionat i salvatge que perviu en el temps, la impossibilitat de fer un cant a València, la ciutat de l'autor, o el record de l'amor carnal i sexual.

Pel que fa a la mètrica Estellés fa ús dels versos alexandrins d'art major, de dotze síl·labes, amb cesura en la sisena. Aquest és considerat el vers més culte de la literatura i és utilitzat per Estellés en moltes composicions d'aquest llibre i en altres seus. El poema està compost per trenta-dos versos blancs, és a dir que no rimen entre si però sí que segueixen pautes sil·làbiques repetides.

Una ltra mètrica del seu poemari la podem trobar a un poema que alterna els decasíl·labs amb cesura en la quarta síl·laba i els tetrasíl·labs.

Finalment els recursos literaris que utilitza l'autor al poema són les repeticions que ajuden a estructurar el poema i a realçar els elements que més interessen al poeta. També empra el paral·lelisme sintàctic "per a tu, per a mi, per a tants com nosaltres" o l'anàfora combinada amb el polisíndeton, que proporciona una vitalitat molt particular als seus poemes. La metonímia l'ajuda a descriure les misèries i les mancances de la postguerra "demanava pa, medicines i amor". A més, empra la metàfora i la interrogació retòrica, com les referències al sexe, per a focalitzar l'expressió en l'atmosfera de la postguerra, que el poeta desitja descriure en profunditat, reforcen la tensió emotiva i omplin els versos d'evocacions i de suggeriments.

Altres recursos freqüents d'Estellés són la hipèrbole, l'asíndeton o l'encavallament, entre altres.

Comentari poema: "Demà serà una cançó"

Tema

El poema manifesta l'enyorança per l'amor, concretament el carnal que apareix en el vers tretze i en altres moments del poema. Estelles té diverses maneres de tractar el tema de l'amor, una més espiritual i una altra més carnal, la segona presentant-se de manera molt terrenal, en aquest poema es manifesta quan explica les trobades al cinema o al riu amb l'estimada.
Per a estelles l'amor és la força bàsica que mou les persones i els dóna energies per a viure i superar les circumstàncies adverses que estiguen passant. Per això el poema retrata els protagonistes vivint moment de felicitat i excitació en les festes valencianes tomant també el foc com a símbol.

Mètrica

La mètrica d'aquest poema està basa en vint versos alexandrins de dotze síl·labes amb una cesura per a marcar la pausa en la sisena síl·laba. Aquest tipus de mètrica s'utilitzava en l'època medieval en la literatura culta. Aquests versos no tenen rima però sí que segueixen un patró sil·làbic preestablert.

Figures retòriques

Estelles utilitza un tipus de llenguatge més col·loquial introduint paraules pròpies de la comarca de l'Horta com ("teues","banda","volta") introduïdes de manera natural, i la tracta d'escenaris coneguts per l'autor com el riu o la fira.
També compara les persones amb animals amb sentiments molts forts com en l'últim vers que diu: Animal de records, lent i trist animal.



Comentari del poema "Assumiràs la veu d'un poble"

 "Assumiràs la veu d'un poble"

El tema del poema és l’atribució al poeta del paper de portaveu cultural del seu poble i encarregat de recuperar la dignitat

col·lectiva de valencians i valencianes. Amb el desdoblament del jo poètic, aquest s’adreça a un tu que protagonitza tot el poema

(«assumiràs», «Tu seràs», «patiràs», «et seguirà», «diràs») i que identifiquem clarament amb l’autor. Caldrà assumir la

responsabilitat de la defensa, de la lluita per a salvar els vençuts i fer servir les eines pròpies del poeta en funció dels interessos

de la col·lectivitat, el poble, tal com indica en el títol.


Respecte de la mètrica: El poema està format per quaranta-tres versos octosíl·labs. Aquests versos se solien emprar en la poesia narrativa, i en l’edat

mitjana eren la base per a les noves rimades i la codolada. En la resta del poemari l’autor sol optar per altres tipus de versos,

molt generalment l’alexandrí, de dotze síl·labes. No hi ha rima entre si, però sí que segueixen pautes sil·làbiques repetides. Es

denominen versos blancs.

Pel que fa al llenguatje: Dels múltiples recursos literaris que empra l’autor en aquest poema, en destacarem uns quants. La

construcció del poema se sustenta en la repetició d’estructures paral·lelístiques. La majoria contenen

verbs en futur i en segona persona del singular, com hem indicat abans, d’altres estan formades per verbs

en altres temps («Potser et maten o potser/ se’n riguen, potser et delaten»). La presència del jo poètic,

desdoblat en el tu a qui s’adreça, queda refermada pels pronoms i els possessius de segona persona (tu,

et, t’, -te, teu, teua). En els primers versos trobem algunes de les figures retòriques més emprades per

Estellés: el polisíndeton, que dota d’un ritme frenètic la seua dicció poètica («i serà/ i seràs/ i patiràs, i

esperaràs/ i aniràs»); unit a l’anàfora, la repetició de la conjunció i a l’inici dels versos dos al quatre.

Torna a repetir-se una estructura semblant en els versos onze i dotze, per a remarcar la necessitat i

l’obligació del poeta de mantindre’s «despert», per tots els altres que no poden fer-ho. Els

encavalcaments també ajuden el poeta a destacar aquells conceptes que desitja («potser/ se’n riguen»,

«caminant/ entre una amarga polseguera») i remarcar aquelles idees que, d’alguna manera, vol que

pervisquen en els lectors o oïdors de la seua poesia, com per exemple: «et pariren per a vetlar/ en la

llarga nit del teu poble». Aquesta metàfora, que podem identificar amb la postguerra, accentua el

dramatisme d’aquesta època de renúncies, de mort i de fam. La sinestèsia del penúltim vers («del teu

silenci estricte») reforça la idea del sentiment d’orgull i responsabilitat que accepta el poeta com a

representant del seu poble.



Comentari del poema: "Cant de Vicent"

 Tema

El tema del poema és la impossibilitat de fer un cant a València, la seua ciutat. El cant a la ciutat, que ell ha dit que sent com a seua, acaba esdevenint un cant a si mateix com a individu, com ho testimonia el títol que li posa al poema: «Cant de Vicent». El jo poètic del poema es converteix en la viva representació de la ciutat. Hi ha una identificació plena.

Métrica

Ús dels versos alexandrins d’art major, de dotze síl·labes, amb cesura en la sisena. Aquesta mètrica és utilitzada per Estellés en moltes de les composicions d’aquest llibre i en altres seus. Els cinquanta-tres versos que conformen la composició no rimen entre si, però segueixen pautes sil·làbiques repetides, és a dir, són versos blancs.

Figures literaries

Estellés no vol caure en el lirisme immotivat o en una retòrica buida. Per aquesta raó combina la llengua col·loquial i marcadament dialectal (pense, teua, estrenàreu, poal, xiquets) i la llengua literària, que aporta als versos solemnitat i expressivitat. De la voluntat de fer la crònica de les realitats circumdants es deriva la seua manera, ben particular, de dir. Els topònims referits a la ciutat i a la seua comarca són una mostra d’aquesta voluntat i  comparteixen presència amb els pobles de l’Horta, on va nàixer. Dels recursos literaris que empra l’autor en aquest poema, cal destacar-ne alguns. Estellés dominava a la perfecció tots els recursos temàtics i formals. Les repeticions li serveixen per a vertebrar el poema. Hi trobem paraules repetides que actuen com a mots clau: València, òbviament, és la més repetida, ja que és el fil conductor del poema, i també de tot el llibre. Temies i sense, repetits en diversos versos de la part inicial en forma d’anàfora, concentra la nostra mirada en la por i el respecte que provocava en el poeta l’objectiu declarat d’escriure un cant a la seua estimada ciutat i, també, en la manera com ho volia fer. La combinació de l’anàfora amb el paral·lelisme sintàctic consolida aquest efecte i ajuda a construir el poema de forma sòlida, «La volies cantar sense solemnitat,/ sense Mediterrani, sense grecs ni llatins,/sense picapedrers i sense obra de moro».Els encavalcaments també s’empren profusament en el poema. Serveixen a l’autor per a crear una expectativa, fruit del trencament sintàctic del vers, i ajuden a destacar els elements que el poeta desitja: «en el moment de la Resurrecció/ de la Carn», «en estrenar la vida/ definitivament», «s’escolta la campana/ veïna de l’església».

Les comparacions («Lentament el miraves créixer com un crepuscle»), l’antítesi («aquells moments d’amor i aquells moments de pena», les exclamacions retòriques per a evocar la ciutat («Ah, València, València!», la metonímia («El naixement d’un fill. El poal ple de

sang.») i fins i tot l’anadiplosi («deixa l’èmfasi./ L’èmfasi ens ha perdut freqüentment els indígenes»)contribueixen a dirigir la nostra atenció allà on vol el poeta, augmenten l’expressivitat dels mots i fan palesa la complexitat del llenguatge poètic d’Estellés malgrat l’aparent senzillesa.


dissabte, 30 de gener del 2021

"Temps"-Comentari del poema

TEMA

El tema del poema és el contrast entre l’existència anterior a la guerra i la posterior. Una guitarra amarga i profundaservirà a l’autor com a eix conductor i vertebrador de tot el poema. Amb ella comença i acaba el text, però també sonarà enmig del relat cru i contundent de la vida dura i complicada a la qual estaven condemnats els congèneres del poeta.

MÈTRICA

El poema està format per quaranta-nou versos alexandrins, de dotze síl·labes, amb cesura en la sisena. Els versos són blancs, això és, no rimen entre si però sí que segueixen pautes sil·làbiques repetides.

RECURSOS LITERARIS

El recurs literari més evident és la repetició constant de paraules clau ( "guitarra", "amarga" i "profunda"). També podem vore hipèrboles (" les llargues campanes del meu poble que no s’acaben mai") per fer ènfasi en la situació de guerra, asíndetons en les diverses enumeracions que realitza ("t’esgarraves la carn, dies salvatges, dies, una guitarra amarga, la mare agrunsa el fill, la cadira baixeta, el corral, la figuera,") i encavallcaments ("ha mort/Maria", "les llargues/campanes").





Comentari del poema 'L'estampeta'

 Tema

El tema principal del poema és la duresa i crueltat que es va sofrir durant l'època de la postguerra espanyola, especialment els més dèbils i vulnerables. Aquest poema, com indica el títol, es tracta d’una estampeta, un quadre, que reuneix els principals elements de la postguerra de València. L’obra pren la forma d’una narració històrica, amb patiments específics («el dol sobre el teu cos») i patiment col·lectiu («Trista, trista València, quina amarga postguerra!») imposats pel franquisme.

Mètrica

Ús dels versos alexandrins d’art major, de dotze síl·labes, amb cesura en la sisena. Aquest metre, considerat el vers més culte de la literatura, és utilitzat per Estellés en moltes composicions d’aquest llibre i en altres seus. Els trenta-set versos que conformen el poema no rimen entre si, però segueixen pautes sil·làbiques repetides, és a dir, són versos blancs.

Figures literàries

 Estellés té una manera d’expressió pròpia, inèdita i molt personal. Utilitza un llenguatge poc adornat,  del carrer («si ho viu no me’n recorde», «En fan dos»),  poc habituals  per a reflectir una realitat cruel, bruta i desventurada, donant als poemes dignitat i poder expressiu. 

Pel que fa als recursos literaris, la repetició ajuda a construir el poema i trobem que les paraules repetides són les paraules clau que defineixen la postguerra. La combinació d’anàfores («aquelles cames llargues i quasi sense gràcia/ aquelles cames tristes, l’estiró de la guerra») i paral·lelismes sintàctics («De dol sempre, de dol per a tota la vida») ajuden a destacar aquells elements que més preocupen i ocupen el poeta.  
Altres figures retòriques com les metàfores, que amaguen eufemísticament les referències al sexe i a la sexualitat («els llocs secrets», «la primera sang»), el quiasme («de casa a la feina i de la feina a casa»); les exclamacions retòriques («Quina gana de contemplar pel·lícules!»), o la sinècdoque amb què les cames evoquen el cos sencer de la dona, adolescent encara.















Comentari del poema "Temps"

 Tema

El poema està centrat (con ja indica el títol) en el pas del temps, centrat entre la situació d'abans i de després de la guerra. Estellés relata les penúries, les morts, les dificultats de la gent del seu entorn en aquesta època, utilitzant una guitarra "amarga" (amarga com la vida dels seus coetanis), que apareix diverses vegades pel poema intercalada en les imatges de guerra i posguerra tan dures que presenta el poema.

Mètrica

El poema té quaranta-nou versos de catorze o dotze síl·labes, dividits per una cesura (en la setena síl·laba en el primer cas i en la sisena en el segon). Els versos no tenen rima.

Figures literàries

La figura més clara en el poema n'és la repetició de mots clau (amarga, profunda) durant tot el text, moltes vegades acompanyant i modificant al substantiu guitarra. Aquestes paraules són una descrpció de les situacions i el ambient generalment ombrívol del poema. També observem una clara asíndeton, ja que enumera moltes situacions o imatges sense enllaçar-les més que amb comes: "t’esgarraves la carn, dies salvatges, dies, una guitarra amarga, la mare agrunsa el fill, la cadira baixeta, el corral, la figuera". També utilitza els encavallcaments, com "ràfegues / d'una música".

dimarts, 26 de gener del 2021

Comentari del poema: "L'estampeta"

     El tema del poema és la duresa de la vida de postguerra, especialment per als vençuts i per als més vulnerables. El poema és un quadre, una estampeta, com el títol indica, que reuneix els principals factors que caracteritzen la postguerra valenciana. La composició adopta la forma crònica, on es relaten els sofriments particulars ("el dol sobre el teu cos") i col·lectius ("Trista, trista València, quina amarga postguerra!") imposats pel franquisme.

    Altres temes del poemari: la impossibilitat de fer un cant a València, l'amor apassionat i salvatge que perviu en el temps, el record de la sensualitat d'una jove i del desig que li provocava, el contrast entre l'existència anterior a la guerra i la posterior, etc.

    Pel que fa a la mètrica, utilitza versos alexandrins d'art major, de dotze síl·labes, amb cesura en la sisena. Aquest metre, considerat el vers més culte de la literatura, és utilitzat per Estellés en moltes composicions d'aquest llibre i en altres seus. Els trenta-set versos que conformen el poema no rimen entre si, però segueixen pautes sil·làbiques repetides, és a dir, són versos blancs.

    Les altres mètriques del poemari són també alexandrins, excepte un que té versos octosíl·labs i altre que té 21 versos, alternant entre decasíl·labs amb cesura en la quarta síl·laba i tetrasíl·labs.

    Estellés fa servir un llenguatge desproveït sovint de floritura ("si ho viu no me'n recorde"), amb expressions poc habituals en el món poètic, per a reflectir una realitat cruel, bruta i desventurada. Utilitza una llengua amb un marcat to col·loquial i prosaic ("l'home palpava un cos adolescent") que es combina amb una mètrica culta i amb una copiosa utilització de recursos expressius que aporten als versos solemnitat i expressivitat. Quant als recursos literaris, les repeticions l'ajuden a vertebrar el poema i hi trobem paraules repetides que actuen com a mots clau que defineixen la postguerra (trista, amarga, dol, vetlar, etc). La combinació d'anàfores ("aquelles cames llargues i quasi sense gràcia/ aquelles cames tristes, l'estiró de la guerra") i paral·lelismes sintàctics ("De dol sempre, de dol per a tota la vida") ajuden a destacar aquells elements que més preocupen i ocupen el poeta. També aconsegueix aquest efecte amb l'encavalcament dels sintagmes en versos diferents, la qual cosa desprén una expectativa d'allò que vindrà ("de dol vares rebre,/ al poble, la primera Comunió"). Altes figures retòriques que contribueixen a dirigir la nostra atenció allà on vol el poeta, augmenten l'expressivitat de les paraules i mostren la complexitat del llenguatge poètic d'Estellés malgrat l'aparent senzillesa. En destaquen algunes com les metàfores, que amaguen eufemísticament les referències al sexe i a la sexualitat ("els llocs secrets", "la primera sang"), el quiasme ("de casa a la feina i de la feina a casa"); les exclamacions retòriques ("Quina gana de contemplar pel·lícules!"), o la sinècdoque amb què les cames evoquen el cos sencer de la dona, adolescent encara.

    Altres recursos freqüents d'Estellés són: la hipèrbole o exageració, la metonímia, l'antítesi, etc.


    Lucía Estévez Villa. 2n batxillerat B.

Comentari poema: Demà serà una cançó

 Tema:

El tema del poema és l'enyorança d'un amor passat, en aquest cas des de carnal i sexual com quan diu "quan féieu l'amor en aquella terrassa" fins al amor romàntic d'estar en el cinema abraçats i sense fer cas a la película envoltats d'aquella semi intimitat i desig romàntic que crea la foscor de la sala.

Per a Estellés l'amor és un fet inherent al èsser humà que també és un "animal de records" que viu en el passat recordant temps millors que es quasi com el combustible de les persones.

Els amants del poema es veuen envoltats del romanticisme i l'atracció sexual representats en les situacions esmentades i en el foc de la falla d'amor candent i excitant.

Mètrica:

El poema "Demà serà una cançó" te una métrica de versos alexandrins, de dotze sílabes amb cesura en la sisena. Te una extensió de vint versos. Els versos alexandrins són una mètric clássica, com podem veure en la poesia de l'edat mitjana com en la obra de Jorge Manrique "Coplas a la muerte de su padre". És un poema sense rima però si que te un patró sil.làbic.


Figures retòriques

Estellés utilitza un llenguatge col.loquial típic de la comarca valenciana de l'Horta, incorporant de manera natural ("teues","volta","banda") i intercalant amb llenguatge i estructures de caràcter més literari ("versos solemnes—solemnes?—").

Utilitza topònims per fer referència al espais coneguts per ell (València, el riu, la fira) i ens situa en el temps de posguerra en la seua ciutat

.La obra Vicent Andrés Estellés se celebra en siete fiestas en València y  Alicante - Cultur Plaza


dilluns, 25 de gener del 2021

COMENTARI DEL POEMA "ACÍ"

 ACÍ estigué la casa on visqué Ausiàs March. 

D’ací el tragueren, mort, amb els peus per davant,  envers la catedral.  Carrer de Cabillers, 

la Plaça de l’Almoina.  Pense els darrer anys 

dels poetes local, de l’Horta de València. 

Jo sóc aquest que em dic… Es colpejava el pit 

el puny com una pedra, insistint foscament. 

I se’n tornava a casa, irritat, en silenci, 

barallant l’epigrama ple de dificultats, 

unes banalitat del tot insuportables. 

Un dia es va morir com es mort tot el món. 

Jo sóc aquest que em dic…  Agafats de les mans,  vàrem llegir la làpida.  I seguírem, després, 

pel carrer de la Mar.  Ens atreia la casa. 

I altre dia tornàrem.  I hem tornat molts de dies.  Carrer de Cabillers, la Plaça de l’Almoina. 

Hem entrat a la Seu; hem vist la sepultura 

d’Ausiàs; hem mirat aquell Sant Vicent, vell, 

que pintà Jacomart.   Tornem algunes voltes. 

El carrer de la Mar, el de les Avellanes. 

Ací estigué la casa on visqué Ausiàs March. 

Ací, de cos present, estigué Ausiàs March. 

De cos present.  Jo sóc aquest… Un sagristà 

de la Seu em contava com referent el cos 

d’Ausiàs, amb fils-ferro, enllaçant trossos d’ossos  Un migdia, de llum exasperada, anàrem 

a Beniarjó; collirem unes flors en un marge: 

les volies deixar en aquelles ruïnes. 

Creuàrem en silenci les ruïnes, pensàrem 

Ausiàs March allí, l’esclava de cinc mesos,  

amb el fill bord creixent-li; retornàrem després 

a Gandia; tu duies les flors en una mà. 

En eixir de Gandia les llançares a l’aire, 

a l’aire de Gandia i de Tirant lo Blanc. 

Jo soc aquest que em dic… Carrer de Cabiller, 

la Plaça de l’Almoina.   La teua mà en la meua 

com un grapat de terra, arrelats l’un en l’altre. 


Vicent AndresEstellés


El tema del poema és l’evocació d’Ausiàs March, un dels grans referents de la nostra cultura, a partir d’una passejada per la ciutat de València amb la seua parella: «Ací estigué la casa on visqué Ausiàs March». El seu passeig per la ciutat, per Beniarjó o per Gandia va paral·lel al record del nostre gran poeta i d’algunes de les vivències, històriques o hipotètiques, que marcaren la seua vida. 

Pel que fa a la mètrica, «Ací» està format per trenta-huit versos alexandrins, de dotze síl·labes, amb cesura en la sisena. Aquest vers és utilitzat per Estellés en molts dels poemes d’aquest llibre i en altres. El seu origen està en la literatura culta i ja va ser usat per molts autors nostres i d’altres territoris des de l’època medieval. Els versos són blancs, és a dir, no rimen entre si, però sí que segueixen pautes sil·làbiques repetides. 

Pel que fa a les figures retòriques, Estellés les usa a bastament per a transformar la llengua col·loquial  que tant s’estima en una llengua literària que li permet expressar els seus sentiments i les seues  emocions. Hi comentarem el polisíndeton, molt habitual en la seua poètica, que accelera d’alguna  manera el relat: «I seguírem després... I altre dia tornàrem, I hem tornat molts de dies». L’anàfora li  permet destacar l’adverbi ací que dona títol al poema: «Ací estigué la casa on visqué Ausiàs March/ Ací,  de cos present, estigué Ausiàs March». Les repeticions de mots o estructures li permeten prioritzar o  destacar idees que desitja que el lector dels seus poemes recorde permanentment. Els encavalcaments són usats amb profusió també en aquest text: «Penses els darrers anys/ d’Ausiàs March», «hem vist la  sepultura/ d’Ausiàs», «Un sagristà/ de la Seu», «pensàrem/ Ausiàs March allí». 

COMENTARI DEL POEMA "PER EXEMPLE"

 Comentari complet del poema “per exemple” de Vicent Andrés Estellés: Tema, mètrica, altres mètriques i figures retòriques.


PER EXEMPLE

  Entre aquests dos estats es tot lo poble 

  E jo confés ésser d’aquest nombre.

         Ausiàs March


Els anys de la postguerra foren uns anys amargs,

com no ho foren abans els tres anys de la guerra,

per a tu, per a mi, per a tants com nosaltres

per als mateixos hòmens que varen fer la guerra.


La postguerra era sorda, era amarga i feroç.

No demanava còleres, demanava cauteles,

i demanava pa, medicines, amor.


Anys de cauteles, preocupacions i tactes,

de pactes clandestin, conformitats cruels.

Ens digueren, un dia: La guerra s’ha acabat.


I botàrem als marges i arrancàrem les canyes

i ballàrem els marges i arrancàrem les canyes

i ballàrem alegres damunt tota la vida.


Acabada la guerra, fou allò la postguerra.

S’apagaren els riures estellats en els llavis.

I sobre els ulls caigueren teranyines de dol.

S’anunciaven els pits, punyents, sota les teles.


Un bult d’amor creixia, tenaç, a l’entrecruix.

Eren temps de postguerra. S’imposava l’amor;

brutalment s’imposava sobre fam i cauteles.

I fou un amor trist, l’amor brut, esgarrat.


Un sentiment, no obstant, redimí la vilesa 

Que vàrem perpetrar, innocents i cruels,

plens ja de cap a peus d’obscenitat i fang.


Res, ja, tenia objecte. La guerra, la postguerra…

¿I qui sap, al remat? Sols ens calia viure.


I després de palpar-nos feroçment, brutalment,

arribàvem a cas i dúiem les mans buides,

i encara ens mirem ara les mans buides a voltes, 

i ara sentim l’espant que llavors no sentíem


I plorem per aquella puresa que no fou,

per aquella puresa que mai no hem pogut viure,

Que no hem pogut tastar en cap de banda, mai.


    Vicent Andrés Estellés





El tema del poema és la caracterització dels anys de postguerra. En aquest context amarg, sord i feroç, de cauteles i fam, sols l’amor apareix com a element transgressor ( “Eren temps de postguerra. S’imposava l’amor” ), que ajudava a superar un dia a dia marcat per la repressió, enfront d’una realitat oficial que la dictadura intentava imposar.


Pel que fa a la mètrica Estellés usa els versos alexandrins d’art major, de dotze síl·labes, amb cesura en la sisena. Aquest vers es utilitzat en moltes composicions del llibre de meravelles i en altres seus. Els quaranta-cinc versos que conformen la composició no rimen entre si, però sí que segueixen pautes sil·làbiques repetides.


Els recursos literaris que s’utilitzen son molt variats, començant desde les repeticions, que ajuden a estructurar el poema i realçar aquells elements que l’interessen al poeta, aquest recurs es veu en la repetició de les paraules, “postguerra”, “guerra”, “cauteles”, entre altres.

Estellés també fa servir el paralelisme sintàctic, “per a tu, per a mi, per a tants com nosaltres”, “No demanava còleres, demanava cauteles, / demanava pa, medicines, amor”, o l’anàfora combinades amb el polisíndeton, que proporciona una vivacitat molt particular als seus poemes: “I botàrem els marges i arrancàrem les canyes / i ballàrem alegres damunt tota la vida”, “i encara ens mirem amb les mans buides a voltes, / i ara sentim l’espant que llavors no sentiem / i plorem per aquella puresa que no fou”. 

Per altra part la metonimia l’ajuda a descriuire les misèries i les mancances de la postguerra , “demanava pa, medicines i amor”, es a dir, vèncer la fam, tindre salut i poder estimar lliurement. 

La metàfora (“sobre els ulls caigueren teranyines de dol”) o la interrogació retòrica (“¿I qui sap, al remat?”), com les referències al sexe, més o menys disimulades (“plens ja de cap a peus d’obscenitat i fang”, “S’anunciaven els pits, punyents, sota les teles”, “Un bult d’amor naixia, tenaç, a l’entrecruix”), focalitzen l’expressió en l’atmosfera de la postguerra, que el poeta desitja descriure en profunditat, reforçen la tensió emotiva i omplin els versos d’evocacions i de suggeriments.


Kush Valero 2n B




dimecres, 13 de gener del 2021

Comentari de text: Xenofòbia

XENOFÒBIA

Idees principals:

Del text xenofòbia en podem extraure tres idees, la primera es la definició de xenofòbia, que es com diu
Fuster, “l’odi a l’estranger”. L’autor estableix com a segona idea, el fet de que hagin sigut els mestres 
qui normalitzaren aquesta xenofòbia partint de les bases del franquisme. Per últim, l’autor explica que 
gràcies al turisme de finals dels cinquanta i el contacte amb altres cultures s’esta ajudant a llevar 
definitivament aquest rebuig cap als estrangers.

Recursos:
Fuster utilitza diferents recursos en els seus textos, començant per les cometes com en “patria” 
o “estrangers”, a més dels contrastos com: “el foraster es presenta com a client” o “Monsieur 
Chauvin es un animal perillòs, però també una tranquilitzadora reserva energètica.” Pel que fa a la 
modalització, trobem adjectius valoratius “crims salvatges” o “poemes preciosos”. També substantius 
valoratius: bestieses.

[Per què destaca pàtria o estrangers? Cal esmentar que la modalització mostra la subjectivitat 
de l'emissor.  1,5 / 2]

Comentari de text: Covardia

 Alexandre Ferrando Gonzalez      2n Bat B


Covardia

Fuster comença parlant que la por és una cosa que tots tenim en algun moment i que si algú és valent, és perquè té por, però se l'aguanta. Després diu que tothom és covard en comparació a altres i que no hauríem de condemnar a algú per ser alguna cosa que en algun moment també tu ho pugues ser com, per exemple, covard.

A aquest text podem trobar diversos recursos, com poden ser: l'ús dels dos punts per a ficar una explicació o una afirmació del que està parlant. 

[Hi falten dos recursos més: 1,3/2]

dissabte, 9 de gener del 2021

Segon comentari: "Gent"

Joan Fuster en el text de "Gent", vol introduir-nos algunes idees sobre aquest concepte. Quan parlem sobre gent, sempre ens referim als altres, però mai a nosaltres mateixos. L'autor cita al text "la gent són els altres i no jo", però, sí que fa referència a conceptes en els quals nosaltres mateixos sí que ens incloem com: poble, colla, societat, etc. A més a més, "gent" sol ser dit pels mateixos que ho han fet i en dir-ho, es desentenen de l'acció, per exemple: la gent cridava. Fuster ens explica que no hi ha cap dubte que la gent són els altres, però sobretot cadascú de nosaltres.


Al text trobem una gran varietat de recursos diferents. L'autor realitza l'ús de cometes («la gent que sortia del futbol o del cinema»), l'utilitza per a nomenar la intertextualitat d'un emissor desconegut, a més a més, l'utilitza per a canviar el significat d'algunes paraules [cal posar-ne exemple]. Remarca la presència del lector amb verbs en primera persona del plural ("només podem parlar de la gent quan hem deixat de ser gent").

[1,7/2]

divendres, 8 de gener del 2021

Text sociolingüístic: [Títol de l'escrit???]

Soc Alexandre Gil, vaig nàixer a València l’any 2003. El meu pare és de Vila-Real i la meua mare és de la Pobla de Farnals. Des de menut em van ensenyar a parlar en valencià i interessats per aquest em van buscar un col·legi on sols es parlara en valencià. Vaig acabar en La Masia, un col·legi de Museros, on tothom parlava el valencià, així que puc dir que vaig aprendre el Valencià a la Masia. El castellà el vaig aprendre a casa, perquè els meus pares van decidir ensenyar-me'l perquè en el col·legi sols parlava valencià. I així és com em vaig convertir en bilingüe, gràcies als pares i a la Masia. L’anglés l’he estat aprenent des de ven menut en les escoles i alguns anys en classes extres, encara així no em considere un trilingüista, ja que no parle amb fluïdesa l’anglés. Les llengües que utilitze habitualment són el castellà i el valencià, la primera l’use en l’institut i en alguns amics i l’altra en casa i amb alguns amics. Una anècdota o un record que tinc d’aquestes llengües és quan em vaig canviar al Pare Català, perquè durant uns quants anys en ma casa sols es parlava en castellà i en el col·legi parlava en valencià, i al canviar-me vaig haver de parlar en castellà a l’escola, cosa que no em va costar, i a casa vaig haver-hi de canviar al valencià, aquest canvi de dialecte sí que em va impactar perquè durant molts anys m’havien estat parlant en la llengua oficial i al canviar-la tant de s'opte, em va impactar. Encara recorde que li vaig preguntar als meus pares per què de s'opte em parlaven en valencià a la qual cosa em van dir: “En la escola parles en castellà?- jo vaig contestar que si-”aleshores ací parlaràs en valencià”. Al cap d’uns anys em vaig adonar que ho feien per a què no perguera la fluïdesa de la parla valenciana, ja que pensaven que era important cuidar la llengua de la nostra terra.

 [1,65/2]

Preguntes

 1 En quin context cultural i històric va escriure Joan Fuster “Diccionari per a ociosos”


Joan Fuster publica Diccionari per a ociosos en 1964. En aquesta època el règim franquista comença a relaxar la censura literària sobre el contingut de les obres i també sobre les llengües de l’estat. Això permet, entre altres, la creació d’una mínima infraestructura editorial (revistes, premis, editorials) que anirà ampliant-se al llarg dels anys 60 i 70.

D’altra banda, Diccionari per a ociosos publica després de dues obres que havien susciat molta polèmica: El País Valenciano (1962) i Nosaltres els valencians (1962). Fuster ja era, malgrat l’edat, un dels principals assagistes de literatura catalana.


2 Situa l’obra, DIccionari per a ociosos, en la trajectòria de l’autor (etapes o blocs) i digues algunes característiques de l’etapa o bloc ( o diferències respecte a les etapes o blocs)


La seua obra, deixant de banda una dedicació inicial a la poesia, es pot classificar en tres blocs:


  1. Obres de temàtica humanística i general, com “L’home, mesura de totes les coses”“Diccionari per a ociosos”... En aquests llibres Fuster tracta temes que van de la història a la política, passant pels aspectes més diversos de la vida cultural i quotidiana.

  2. Obres destinades a reflexionar i investigar sobre la identitat col·lectiva dels valencians, com “Nosaltres, els valencians”, llibres bàsics per al coneixement de la història, i cultura i els problemes d’identitat nacional del País Valencià.

  3. Obres de crítica i història literàries: en aquest apartat destaquen els estudis dedicats als clàssics medievals valencians com Ausiàs March, SAnt Vicent Ferrer i també els dedicats a autors contemporanis Pla, Espriu o Estellés.


3 Quines característiques generals presenta l’assaig en el context d’escriptura de l’obra?


L’assaig és el quart gran gènere literari. Es caracteritza perquè s’escriu en prosa i perquè l’autor parla en nom propi, adoptant una actitud persuasiva per a traslladar el lector la seua opinió, que pot tractar sobre temes molt diversos. Per tant, l’assaig exclou la ficció i hi predomina l’argumentació, ja que l’objectiu principal és el debat intel·lectual.

Aquest debat es pot plantejar des de dues perspectives, que expliquen la diferència principal entre les dues classes d’assaig més habitual:


-L’assaig divulgatiu en què  allò més important és el tema tractat i no tant la personalitat subjectiva de l’escriptor. Un exemple seria “El descrèdit de la realitat”, un assaig sobre història de l’art.


-L’assaig deliberatiu en què destaca la personalitat de l’autor, la seua visió del món, més que no el tema que tracta. “Diccionari per a ociosos”.


L’assaig tenia una cabuda dificil en les estretors del primer franquisme. Els primers assaigs publicats en català durant els anys 50 són obres de temes religiosos i històrics, que la dictadura considerava poc arriscades, entre altres coses perquè el públic era minoritari. Amb el gir dels 60 s’obrin noves possibilitats de publicació d’un assaig sobre temes culturals i nacionals com és “Nosaltres, els valencians” de Joan Fuster.


4 Quins altres autors o autores destaquen en el context de l’escriptura de Diccionari per a ociosos. Aporta algunes dades sobre l’escriptura (títols destacats i/o característiques bàsiques) d’aquests altres autors o autores.


Un dels autors que més destaca és Josep Pla (1897-1981), l’escriptor català més llegit i més popular de totes les èpoques. Pla dedica la seua vida a la literatura i al periodisme. Com a periodista, exerceix de corresponsal a França, Itàlia, Anglaterra, Alemany i Rússia, des d’on escriu cròniques polítiques i culturals. L’assaig “El quadern gris” (1966) és considerada una peça mestra de l’autor empordanès. Escrita en forma de dietari, és també una de les obres autobiogràfiques més importants més importants de la literatura catalana. L’obra de Pla s’ha convertit en una valuosa memòria, entre real i recreada, de mig segle de la societat, el paisatge i la vida catalans.


Per altra banda d’entre els assagistes que comencen a publicar als anys 70, hi destaca Joan Francesc Mira (València, 1939). Escriptori i articulista profílic, la seua obra comprén estudis, assaigs i narrativa, en els quals és recurrent la preocupació per la qüestió de la identitat dels valencians, tant des de l’òptica més descriptiva de la geografia, l’antropologia, la lingüística i la història.


La veu de les dones s’ha fet visible sobretot en la premsa, a recer de l’obra de Capmany, El feminisme a Catalunya (1973), i ha incorporat el discurs feminista; és el cas de Montserrat Roig, Digues que m’estimes encara que siga mentida.


5 Com evoluciona el gènere amb posterioritat al context d’escriptura al context d’escriptura d’aquesta obra? Quines característiques presenta?


Els anys 70 suposen l’esgotament del règim franquista i el pas de la democràcia, amb la consegüent modernització del país. Amb tot, al País Valencià continuaran publicant-se títols d’assaig divulgatiu o deliberatiu sobre qüestions nacionals, de la mà d’autors com Joan Francesc Mira. Però també podem esmentar Josep Vicent Marqués (País perplex, 1974) o Ernest Lluch (La via valenciana). Entre els 70 i els 90 es consoliden també altres formes d’escriptura assagística, particularment el dietari, l’autobiografia o les memòries.


La modernització del país i l’obertura a noves formes artístiques es fa més evident en la dècada dels 80. Progresivament, augmenten les editorials i els premis literaris, i també la presència de la nostra llengua en la premsa ecrita (diari Avui; setminari El Temps). El desenvolupament dels mitjans de comunicació en català suposen una forta embarnizada per a l’ús del català.


6 Autors posteriors destacats. Semblances, novetats o diferènices.


Actualment és l’època de les noves textualitats i la pèrdua de pes específic de l’assaig. És l’era de la informació. Pèrdua d’influència de l’intel·lectual clàssic en benefici dels creadors d’opinió i l’autoficció. Destacariem a Empar Moliner i Quim Monzó.


Per altra, en els darrers anys, els blogs i les xarxes socials han estimulat formes d’escriptura que s’assemblen molt als dietaris i als aforismes i que han sabut aprofitar autors com Jaume Subirana, TIna Vallés, Marta Rojals, Joan Garí o Joan Josep Isern entre altres.


[No es demanava aquesta activitat de publicar resumides les 6 preguntes de contextualització de Fuster, sinó un comentari de temes i estil d'una entrada del seu Diccionari. Aquesta entrada no es pot valorar.]


dijous, 7 de gener del 2021

Experiència personal: Sociolingüística


Els meus pares van decidir marxar del nostre país, emigrar cap a un altre millor, on pogueren donar-me una millor qualitat de vida.

Van arribar a València, una ciutat menuda, però acollidora, on vam passar els nostres primers anys a Espanya i on coneguérem molta gent que va fer que la nostra adaptació al nou país i al nou idioma fos un poc més amena.

Després de viure quatre anys a la capital, ens vam traslladar a Massalfassar, un xicotet poble de l'Horta Nord on allí tothom parla en valencià i a més a més l'escola és en línia valenciana. Per a una xiqueta de huit anys que mai havia tingut cap tipus de contacte amb el valencià es feia un món anar a escola. Em vaig veure obligada o forçada a aprendre, tot eren plors i patiment, fins que un dia, sense recordar com, ja sabia parlar-lo. Des d'eixe moment vaig començar a gaudir de la nostra llengua.

Jo formava part de la política lingüística que pretén normalitzar la llengua en l'àmbit escolar, sense donar cap alternativa a aquelles persones extrangeres sense coneixement de la llengua.

[La teua conclusió al voltant de l'alternativa hauries d'ampliar-la ja que no s'entén: no se percep si és una queixa, una proposta. Cal explicar-la millor.]

[1,65/2]

Comentari de text: COVARDIA

1.
En aquest text Fuster parla de les persones covardes. Comença justificant el seu comportament, i és que segons l'autor aquest està condicionat per la covardia que excusa les seues accions. Sosté que tothom ha sentit por en alguna ocasió. Assegura que no es pot fixar un límit moral, ja que cada persona gestiona la por com bonament pot, i pensa que tothom és covard en comparació a algú altre.

Finalment Fuster creu que no es deu censurar a  cap persona, ja que alguna vegada podries ser tu la que et trobes en la mateixa situació.

2
 Al llarg del text podem trobar diferents recursos estilístics propis de l'autor com ara:
- L'ús de la segona persona del plural per a acostar al mateix lector al text (no censureu, no condemneu).
- Utilització d'oracions no assertives (¿qui és que no ha tingut mai por?) que serveixen a l'autor per a desenvolupar un tema nou.
- Ús de la cursiva per a recalcar el terme valentia que adquireix gran importància per al significat del text.

[1,9/2]



Text d'experiència personal: sociolingüística

 Biar és un poble situat al port de muntanya d'Alacant, on viu quasi tota la meva família materna.                El que sempre m'ha paregut curiòs del meu poble és la barrera sociolingüística que hi ha entre Villena (on es parla castellà) i a cinc quilòmetres Biar ( on es parla valencià). Jo passe allí els estius, allunyada de la civilització i sense amics, normalment intente apropar-me a la natura.

Fa dos estius vaig decidir socialitzar amb els joves de la meva edat en una de les festes estivals que es fan a la plaça, quan em vaig apropar per tal que em conegueren i poder integrar-me vaig començar a parlar castellà inconscientment. Jo sabía que la seua llengua materna era el valencià igual que la meva, però pot ser la diferència territorial va fer que ens tractaren com a estrangers a la nostra pròpia casa.

Supose que vam mostrar involuntàriament els nostres prejudicis lingüístics, doncs vam començar a parlar i els vaig dir que jo era de València i que si volíen podíem parlar en valencià, que jo en sabía.                    Em van dir que es pensaven que tots els ''de la capital'' parlàvem castellà. Desgraciadament ells tenien part de raó, a València cada vegada menys s'impulsava l'ús del valencià en la comunicació pública. A causa d'això, em vaig adonar que era necessari a València una nova normalització lingüística del valencià.


[1,8/2]

dimecres, 6 de gener del 2021

Comentari de "Rellotge"

 La idea que introdueix Fuster al text fa referència a la important revolució provocada per la creació dels rellotges portàtils. A continuació ens introdueix la primera idea del text on parla de la història del rellotge esmentant antics mètodes de mesura del temps (rellotges d'arena, de Sol, etc.) que portaven marcades unes inscripcions que feien recordar la rapidesa del temps i l'anunci de la mort. A la segona idea Fuster parla de la societat actual on comenta la limitació que produeix el rellotge, ja que com les antigues inscripcions, ens fa un recordatori constant de la brevetat del temps i  de l'anunci de la mort; encara que en el passat el temps no tenia una naturalesa tan inmediata ja que no tenien la visió actual respecte a la divisió del temps.


En el text es poden trobar diferents tipus de recursos: primer, utilitza verbs i adjectius valoratius, com per exemple, "automàtic" o "lúgubre", també és molt habitual l'ús de cometes durant el text, com "històrics" o "som per-a-la-mort". [Cal destacar tres recursos, posar exemples i explicar-ne el significat dels recursos o dels exemples]


[1,2/2]

dimarts, 5 de gener del 2021

Comentari gent



La idea principal que Fuster tracta de reflectir i repeteix constantment durant la lectura de l'entrada és que quan parlem de gent ens referim als altres, no a nosaltres mateixos. Per a incloure'ns en un grup de persones fem servir altres paraules com "colla" o "equip". Fuster indica que quan algú fa servir la paraula gent crea una separació entre l'emissor, és a dir, ella o ella, i la massa de persones a qui s'està referint. En conclusió, en el moment que fem servir aquest terme deixem instantàniament de pertànyer aquesta massa de gent, en la qual, en algun moment de la nostra vida hem estat inclosos.
A l'entrada hi trobem diversos recursos. Primer, fa algunes matisacions amb l'ús de guionets, com per exemple "-o quasi mai-" i "-cadascú de nosaltres.". També fa ús constant de cometes, per fer referència a "la gent" i altres maneres de fer referència a grups de persones que, en aquest cas, inclouen a l'emissor com "colla", "partit" o "equip". Finalment també fa ús de verbs i adjectius valoratius com per exemple "al·ludir" o "justes".

[1,9/2]

dilluns, 4 de gener del 2021

"Covardia", de Joan Fuster

 Per a Fuster no existeix cap forma humanament possible de determinar un límit moral en el terreny de la covardia, cadascú administra la seua por com pròpiament pot. La realitat és la següent: al cap i a la fi tothom és covard en comparació amb algú altre, ja que sembla impossible que una persona considere que la valentia d’una altra siga inferior a la seua. Per tant Fuster dictamina que no s'ha de censurar a ningú perquè en alguna situació determinada siga allò que tothom podem ser en altra ocasió. Com per exemple covards.

Al text de “Covardia” apareixen verbs i adjectius valoratius: “mai no serà possible que un qualsevol veí vostre consideri que la vostra valentia és inferior a la seua...” (línia 7). “Tothom és covard per comparació a algú altre...”(línia 5/6). A més podem trobar al principi del text un incís entre guions, on Fuster aclareix que caldria que tot el món sempre volguera trobar les raons per excusar les accions d’un covard i així evitar censurar-los: “- hi ho hauríem de voler -” (línia 1). Per últim, es pot observar clarament que els dos punts utilitzats per a presentar explicacions és un recurs que utilitza Fuster contínuament durant tot el text: “Una bona regla de conducta, en això com en altres esferes i coses, serà aquest: no censureu, no condemneu ningú perquè sigui allò que vosaltres podreu ser en alguna ocasió.”

[Mira a vore si no has volgut dir "superior" en lloc d'inferior, com afirmes: 2 / 2]

Anècdota Sociolingüística

Mon pare va nàixer a Alcoi i per tant com que la seua llengua materna és el valencià, a ma casa tota la vida l'hem parlat. Evidentment sempre he sigut una persona bilingüe, ja que he dominat el castellà de la mateixa manera que el valencià, però va arribar un moment en el qual la diglòssia va aparéixer en la meua vida. El castellà va començar a predominar a causa del meu entorn escolar i açò va derivar en un autoodi cap al valencià prou notori.

Recorde una anècdota de fa uns quants anys que reflecteix ben bé aquesta situació: un dia qualsevol vaig decidir acompanyar mon pare a comprar el pa al forn que hi ha uns carrers més enllà de ma casa, i quan vam entrar i mon pare anà a dirigir-se a la fornera li vaig dir a l'orella que per favor li parlara en castellà a aquella dona. Mon pare sempre ha estat un gran defensor del valencià i per tant no em va fer ni cas. És estrany, però la veritat es que recorde haver passat una molt mala estona veient com ell es dirigia a aquella dona en valencià i ella li contestava en castellà. Supose que el cervell d'una xiqueta de deu anys no podia processar que dues persones es comunicaren en diferents llengües i que cap dels dos s'ofenguera.

Aquell sentiment d'impotència que vaig sentir, mai l'he acabat d'entendre, però sense cap dubte va ser l'única i l'última vegada que el vaig sentir. Imagine que la lleialtat lingüística de mon pare va poder fer front al meu l'autoodi cap al valencià.

[2 / 2]

Text creatiu: "Encendre el calfador"

Encendre el calfador pot ser un procés vital de gran importància, diria que inclús comparable a tindre descendència. Primer de tot, cal obri...