Comentari del poema "Cant de Vicent"

Alexandre Ferrando González

2Bat B

Comentari del poema: "Cant de Vicent"

El tema del poema és la impossibilitat de fer un cant a València, la seua ciutat. El cant a la ciutat, que ell ha dit que sent com a seua, acaba esdevenint un cant a si mateix com a individu, com ho testimonia el títol que li posa al poema: «Cant de Vicent». El jo poètic del poema es converteix en la viva representació de la ciutat. Hi ha una identificació plena.

Ús dels versos alexandrins d’art major, de dotze síl·labes, amb cesura en la sisena. Aquesta mètrica és utilitzada per Estellés en moltes de les composicions d’aquest llibre i en altres seus. Els cinquanta-tres versos que conformen la composició no rimen entre si, però segueixen pautes sil·làbiques repetides, és a dir, són versos blancs. 

Estellés no vol caure en el lirisme immotivat o en una retòrica buida. Per aquesta raó combina la llengua col·loquial i marcadament dialectal (pense, teua, estrenàreu, poal, xiquets) i la llengua literària, que  aporta als versos solemnitat i expressivitat. De la voluntat de fer la crònica de les realitats circumdants es  deriva la seua manera, ben particular, de dir. Els topònims referits a la ciutat i a la seua comarca són una  

mostra d’aquesta voluntat i també apareixen en aquest poema: els carrers de Pelayo o Gil i Morte, les  Torres de Serrans, aquella lleteria de Sant Vicent de Fora, comparteixen presència amb els pobles de  l’Horta, com Alboraia, Benimaclet o Burjassot, on va nàixer. 

Dels recursos literaris que empra l’autor en aquest poema, cal destacar-ne alguns. Estellés dominava a la  perfecció tots els recursos temàtics i formals. Les repeticions li serveixen per a vertebrar el poema. Hi  trobem paraules repetides que actuen com a mots clau: València, òbviament, és la més repetida, ja que és  el fil conductor del poema, i també de tot el llibre. Temies i sense, repetits en diversos versos de la part  inicial en forma d’anàfora, concentra la nostra mirada en la por i el respecte que provocava en el poeta  l’objectiu declarat d’escriure un cant a la seua estimada ciutat i, també, en la manera com ho volia fer. La  combinació de l’anàfora amb el paral·lelisme sintàctic consolida aquest efecte i ajuda a construir el  poema de forma sòlida, «La volies cantar sense solemnitat,/ sense Mediterrani, sense grecs ni llatins,/  sense picapedrers i sense obra de moro. La volies cantar d’una manera humil», «tan íntima i calenta,/ tan  crescuda i dolguda», «de tots els vius i els morts, de tots els valencians?». Els encavalcaments també  s’empren profusament en el poema. Serveixen a l’autor per a crear una expectativa, fruit del trencament  sintàctic del vers, i ajuden a destacar els elements que el poeta desitja: «en el moment de la Resurrecció/  de la Carn», «en estrenar la vida/ definitivament», «s’escolta la campana/ veïna de l’església», «El treball,  el tenaç/ amor a les paraules», «Perquè evoque la meua/ València». Les comparacions («Lentament el  miraves créixer com un crepuscle»), l’antítesi («aquells moments d’amor i aquells moments de pena», «I  el tema de València tornava, i se n’anava»), les exclamacions retòriques per a evocar la ciutat («Ah,  València, València!», «Ah, tu, València meua!»), la metonímia («El naixement d’un fill. El poal ple de  sang.») i fins i tot l’anadiplosi («deixa l’èmfasi./ L’èmfasi ens ha perdut freqüentment els indígenes»)  contribueixen a dirigir la nostra atenció allà on vol el poeta, augmenten l’expressivitat dels mots i fan  palesa la complexitat del llenguatge poètic d’Estellés malgrat l’aparent senzillesa.